Publicat el 27/07/2016

Trobar una pel·lícula amb una col·lecció de despropòsits tan completa com Infierno azul és francament difícil. No és només que ens trobem una història que parteix d’una premissa gastada i poc original per desenvolupar una aventura farcida de tòpics i de concessions. És que estem parlant d’una pel·lícula que ja des del primer diàleg resulta increïblement artificiosa i alarmantment inversemblant. De vergonya aliena, vaja, tant pel que es diuen els personatges, abusant de frases que només es fan servir en l’improbable cas de saber-se el protagonista d’una pel·lícula, com per l’ofegada planificació del director, que sembla decidida a penetrar tant si com no en l’espai vital dels personatges.

Normalment un guió es defineix com el desenvolupament d’una història que se serveix de determinats recursos narratius i ganxos argumentals per captar l’atenció de l’espectador. En aquest cas, sembla que estiguem davant d’una aglomeració de recursos dramàtics i ganxos argumentals amb vida pròpia; perquè la història no es deixa veure per enlloc. La pel·lícula només està formada per un conjunt de detalls i de recursos que el director introdueix per utilitzar més endavant, sense donar a l’espectador cap mena de fil argumental ni cap enllaç emocional amb el qual es pugui identificar (aquella mena de conflicte entre pare i filla introduït amb calçador —que s’ha de dir que bat tots els rècords d’artificialitat— només empitjora les coses).

Però pel que es veu, aquest amuntegament de recursos i clixés no és prou abundant per omplir la durada convencional d’una pel·lícula estàndard; de manera que el director es dedica a farcir el seu treball de plans detall innecessaris (les imatges dels llavis de la jove protagonista, que no aporten cap mena d’informació necessària), vistes aèries redundants (aquell exercici de pretensiosa autoconsciència que conformen els plans generals de la platja en què la noia practica el surf), inserts exhibicionistes (la inacabable col·lecció de missatges de mòbil amb què la noia es comunica amb la seva germana, violentament plasmats a la pantalla) i abusives imatges a càmera lenta que acompanyen (o més aviat obstrueixen) les seqüències de surf.

Però és en l’aspecte argumental on Infierno azul es cobreix de glòria. Només per posar un exemple, la conveniència amb què la balena morta (suposadament, l’objecte que ha atret el tauró cap a la costa) apareix i desapareix del camp de visió dels personatges és digna d’aplaudiment. En fi. Per dir-ho en poques paraules, estem davant d’un producte cinematogràfic amb un argument que no funciona per enlloc, que no desperta cap mena d’interès i amb un excés de manierisme que garanteix l’avorriment de l’espectador. Tot un assoliment, si un hi pensa fredament.

 

Martí Sala
marti_1988@hotmail.com
Compte Twitter: @1988_sala
www.cinemaldito.com

Deixa un comentari

GERMANS HOMS 10-18-2
Meslloc