Publicat el 18/05/2017

L’individualisme és una forma d’actuar o de ser que en aquest moment es pot observar en totes les persones, de forma majoritàriament negativa. Mai no s’havien donat, com en l’actualitat, plantejaments individualistes en l’entorn familiar. No era estrany, tot i que sí minoritari, que els fills passessin dels seus pares quan aquests arribaven a vells i dependents. No es donava, però, el fet prioritari actual del seu aparcament en residències geriàtriques inhumanes. Allà on l’individualisme es fa més palès, però, és en el tractament dels fills, que quan es tenen, cosa cada vegada menys freqüent, també es comencen a deixar aparcats a l’escola per no haver d’assumir les obligacions familiars.

Les persones es troben sempre a la recerca de la seva pròpia identitat, d’alguna cosa que les distingeixi en certa forma de les altres. Ara, per trobar-la, molta gent es tanca en ella mateixa, pensant només en les seves coses. No s’adonen que per trobar-se un mateix cal veure’s en els altres. L’individualisme també pot arribar a ser de vegades una forma d’escapament del món que ens envolta, per no voler veure’n la negativitat. Allò que podríem considerar com a individualisme comunitari, propi dels catalans, s’ha trencat. Avui dia l’individualisme s’ha convertit en egoista, en el sentit que «a mi ningú no m’ha de dir el que he de fer», com si els interessos dels altres no comptessin, sinó solament els d’un mateix. És per això que el Moviment Sènior defensa un veritable individualisme comunitari que permeti ser més amb els altres.

 

Josep Aracil i Xarrié
(President d’Eurosènior) joarxa@gmail.com

Deixa un comentari