Publicat el 28/11/2012

INTERPRETACIÓ
Denis Lavant, Edith Scob, Kylie Minogue, Michel Piccoli, Eva Mendes
DIRECCIÓ Leos Carax
DURADA 115 min

Després de la revolució cinematogràfica que va suposar la Nouvelle Vegue francesa durant la dècada dels anys 60, els alemanys van recollir el testimoni de la modernitat. Cineastes com Werner Herzog, Wim Wenders o Rainer Werner Fassbinder es van imposar en el panorama del cinema d’autor europeu.

Però l’any 1984 va aparèixer Leos Carax, un francès de només 24 anys, amb una pel·lícula sota el braç que despertava l’esperança de tornar a marcar el ritme de les avantguardes cinematogràfiques. Chico conoce chica, era una pel·lícula de baix pressupost, rodada en blanc i negre amb un impecable Denis Lavant com a protagonista que revolucionava el cinema francès a la vegada que assumia l’herència dels seus pares cinematogràfics.

La confirmació de la genialitat de Carax va arribar dos anys després amb Mala sangre, aquesta vegada en color. El tractament de la imatge, el ritme i el simbolisme el van elevar a l’altar dels més grans de manera astronòmica. Això va dur a què la seva tercera pel·lícula Los amantes del Pont-Neuf (1991) fos una producció totalment desproporcionada, amb un permís per tancar el trànsit del famós pont parisenc durant dos mesos sencers i una malaltia del protagonista (un altre cop Lavant) per la qual es va haver de reproduir el pont en estudi per finalitzar el film. Des de llavors, Leos Carax va passar d’enfant terrible a director maleït. No va tornar a gravar cap film fins a vuit anys després i a sobre la nova obra, Pola X, va ser un fracàs de crítica i públic.

El retorn vint-i-un anys després de Los amantes del Pont-Neuf, tretze des de Pola X, ha sorprès a tots els cinèfils que crèiem que ens estàvem perdent una de les ments més imaginatives del cinema dels últims temps. Però la por de que Carax hagi perdut la seva capacitat tant de crear imatges com de remoure consciències es dissipa tan bon punt es veu Holy Motors.

Amb un guió més arriscat que mai, Carax ens endinsa en un món surrealista, on la representació i la vida es barregen i els somnis prenen forma física. Seguint el recorregut de Lavant que interpreta fins a deu personatges diferents amb un virtuosisme sorprenent, veiem un París allunyat de les visions més convencionals. Carax utilitza l’espai de forma narrativa o dramàtica, fins i tot psicològica, segons necessitat. De la mateixa manera intercala auto-referències i referències a diversos autors francesos dels quals n’és deutor, amb una agilitat pròpia d’un malabarista.

Els diversos nivells de lectura del film, juntament amb la impressionant posada en escena que deixa un bon grapat d’imatges per al record, fan d’aquesta obra una pel·lícula a la vegada adient tant per als més cinèfils com per als nouvinguts al cinema d’autor. Menys críptic que David Lynch, però no menys simbolista, una de les poques crítiques negatives que es poden fer del film és que es tracta d’una col·lecció de capítols amb una línia argumental molt desdibuixada. Tot i això, la potència dramàtica de cada segment fan que el visionat sigui tan poderós com si veiéssim una nova pel·lícula amb cada nova personalitat de Lavant.

Definitivament, Leos Carax ha tornat per quedar-se. Ha resolt els seus deutes amb el passat i queda clar que encara li queda creativitat per a molts anys.

 

Diego Castañeda
diegocritico@gmail.com

Deixa un comentari

Meslloc
Germans Homs 1852