Publicat el 02/08/2017

INTERPRETACIÓ Felicity Jones, Diego Luna, Ben Mendelsohn, Donnie Yen, Jiang Wen, Mads Mikkelsen
DIRECCIÓ Matt Reeves
DURADA 142 min
GÈNERE Ciència-ficció / Bèlica

Que avui en dia sigui una expressió molt gastada no treu que segueixi essent certa: la clau de l’èxit no existeix. O com a mínim, seguim sense haver-la descobert. La pel·lícula La guerra del planeta de los simios n’és un bon exemple. Per què el recurs de la metàfora, que tan fàcilment cau en la impostura, adquireix aquí un caire tan profund? Per què l’acompanyament constant d’una banda sonora tan identificativa, que habitualment llastraria l’argument, esdevé un company de trajecte tan agraït? Per què l’exaltació del drama, que per regla general converteix la tragèdia en caricatura, casa tan perfectament amb el tarannà de la pel·lícula?

Com s’ha apuntat, no disposem de cap explicació que justifiqui aquesta mena de fenòmens. Sí que hi ha, tanmateix, petits detalls que ens en donen alguna pista. Un d’ells és la contenció. La pel·lícula de Matt Reeves, per exemple, mai no perd la consciència d’estar caminant per la corda fluixa. El tempo de les escenes està mesurat amb comptagotes, les interpretacions no tenen ni un gram d’excentricitat, els diàlegs estan escrits amb la combinació perfecta d’exhibició i naturalitat. És a dir, el director vol ser elegant però també evitar la saturació dels dispositius, recórrer al mètode clàssic sense estar-se de polir alguns elements obsolets.

L’altre detall és la preferència que té Reeves per fer-se entendre abans que exhibir-se. Ell sap que el seu és un producte competent i que només cal aplanar-li una mica el terreny perquè tot solet agafi embranzida. De fet, sembla que dirigeixi els departaments com ho faria un director d’orquestra: direcció d’art, fotografia, so i banda sonora interactuen amb naturalitat, i tots aquests elements acaben adquirint una homogeneïtat impressionant. Cap dels dispositius espera destacar, només contribuir a fer que el resultat del treball sigui notable. Un fet que, gairebé no cal dir-ho, implica la intervenció d’un tercer detall: la consciència d’equip.

El gran plaer de descobrir pel·lícules com La guerra del planeta de los simios és recordar que el gran cinema sol assolir-lo qui no té grans pretensions. Que les millors estones ens les donen les pel·lícules que no intenten recordar-nos a cada seqüència el gran esforç i enginy que hi ha al darrere. Que la clau de l’èxit no existeix, però els grans resultats gairebé sempre han sortit de la unió de diversos elements ja descoberts, actuant al servei d’un producte que reivindica la seva pròpia personalitat. I que el bon cinema pot aconseguir qualsevol cosa, fins i tot fer-nos sentir interès per una pel·lícula protagonitzada per simis que parlen.

 

Martí Sala
marti_1988@hotmail.com
Compte Twitter: @1988_sala
www.cinemaldito.com

Deixa un comentari