Publicat el 27/07/2017

INTERPRETACIÓ
Laia Artigas, Bruna Cusí, David Verdaguer, Paula Robles, Paula Blanco, Etna Campillo
DIRECCIÓ Carla Simón
DURADA 96 min
GÈNERE Drama / Infantesa / Família

De vegades, les sales de cinema ens ofereixen productes que, contra tot pronòstic, aconsegueixen destacar malgrat no tenir intencions monetàries ni la pretensió de reivindicar prestigi, tan sols el desig d’exposar un discurs igual de savi que modest. Són pel·lícules que reescriuen les autèntiques qualitats artístiques del cinema i que mantenen viva la seva essència. Patterson, Después de la tormenta, Frantz o la menys actual El árbol de la vida en són un bon exemple. L’única particularitat per la qual no destaquen és haver estat realitzades per una directora debutant de 31 anys.

Ho diré sense embuts: no recordo haver vist cap pel·lícula en què els infants oferissin interpretacions tan esplèndides. I no estem parlant d’actuacions acadèmicament eficients, d’expressió precisa i pronúncia acurada (com podrien ser els casos de Haley Joel Osment a El sexto sentido, Dakota Fanning a Yo soy Sam, Enzo Staiola a Ladrón de bicicletas o Francesc Colomer i Marina Comas a Pa negre), sinó senzillament de nens interpretant nens. La facilitat amb què la directora aconsegueix que els seus joves actors pronunciïn amb absoluta naturalitat la frase que exigeix el guió és realment admirable.

Estiu 1993 és una pel·lícula que desprèn veritat. Pràcticament no té ni una sola seqüència que no sigui brillant. Les frases que diuen les joves protagonistes conformen els diàlegs infantils més profunds que cap pel·lícula hagi aconseguit mai. Els conflictes quotidians que s’hi retraten tenen un pes emocional inversament proporcional al grau d’efectisme (és a dir, zero) amb què la directora els presenta. I per descomptat, Carla Simón no té la necessitat d’apel·lar al recurs de la música sensible (de fet, de cap mena) ni una sola vegada. En resum, una d’aquelles pel·lícules en què l’espectador oblida estar assegut a la butaca d’una sala de cinema.

És poc freqüent que un treball tan modest, ubicat en un espai tan reduït, realitzat amb tan pocs mitjans i dirigit amb tan poques pretensions aconsegueixi commoure d’aquesta manera. Pel·lícules com Estiu 1993 són les que ens fan recordar que encara queden artistes decidits a reivindicar l’autèntica màgia del cinema, encara que això els condemni a seguir vivint de lloguer. Gràcies, Carla Simón.

 

Martí Sala
marti_1988@hotmail.com
Compte Twitter: @1988_sala
www.cinemaldito.com

Deixa un comentari

Meslloc
GERMANS HOMS 10-18-2