Publicat el 08/03/2018

INTERPRETACIÓ
Eneko Sagardoy, Itziar Ituño, Josean Bengoetxea,Gorka Aguinagalde, Urko Olazabal
DIRECCIÓ Paul Urkijo Alijo
DURADA 96 min
GÈNERE Fantàstic

Errementari és una pel·lícula que em fa pensar en una altra producció basca també recent: la multipremiada Handia (Aundiya), de Jon Garaño i Aitor Arregi. Més enllà del seu context històric (anys següents de la Primera Guerra Carlina) i el fet d’haver estat rodades íntegrament en basc (o gairebé, en el cas de la segona), hi ha un detall formal que les uneix i que, al meu parer, ajuda a identificar-ne encerts i desencerts. Penso en la composició a petita escala de grans esdeveniments. El cas més obvi, present en les dues pel·lícules, és l’escenificació de camps de batalla mitjançant una acurada selecció de plans tancats per mostrar cossos i objectes que apareixen i desapareixen entre la boira. Servir-se del detall per suggerir la totalitat; apel·lar a la confusió per esquivar la immensitat.

Totes dues pel·lícules recorren, a més, a la presa d’un context històric com a escenari per dibuixar una faula de tints existencialistes. Però així com una parteix del concret (dos germans temporalment separats per la guerra) per encaminar-se cap a un pla més obert (la gira mundial de dos personatges), l’altra parteix d’una premissa gairebé universal (la lluita entre el bé i el mal, encarnada en un ferrer i el mateix diable) per centrar-se en els esdeveniments que es donen en un espai més minso. I aquesta petita diferència és probablement la que dona la victòria al títol dirigit per Paul Urkijo: mentre que en el cas d’Handia les formes passaven finalment factura al producte (els recursos minimalistes no acabaven de trobar l’encaix en una història d’una immensitat que requeria més ambició), en el cas d’Errementari el suggeriment i la subtilesa es presenten com els recursos ideals per a una pel·lícula que centra tota la seva acció en un marc reduït.
De la mateixa manera que en el camp de la grandiositat la pel·lícula d’Urkijo opta pel suggeriment i l’exhibició parcial, en la vessant minimalista no desaprofita cap oportunitat de lluïment. Així ho demostra la fantàstica disposició espacial conformada per tots els estris, amuntegats i oxidats, que regnen en l’interior de la residència del temible ferrer, i la reeixida disfressa de dimoni en què s’enfunda Eneko Sagardoi. Aquesta combinació de suggeriment i detallisme fa evident tot l’afecte que s’ha abocat en aquesta modesta producció, prova d’una autoconsciència gràcies a la qual resulta fàcil cedir a determinades concessions i entregar-se al gaudi d’un producte defensat amb dignitat i elegància.

 

Martí Sala
marti_1988@hotmail.com
Compte Twitter: @1988_sala
www.cinemaldito.com

Deixa un comentari