Publicat el 12/12/2012

Hi ha qui diu que li molesten els càndids que asseguren que envellir és bonic. Cal donar-li la raó, però també reconèixer que un no escull envellir, sinó que en tot cas si continues vivint, t’hi trobes. La vida d’una persona cobreix diverses etapes, cada una d’elles diferent, que cal conèixer per treure’n el màxim profit. Avui dia l’envelliment és totalment desconegut, no hi ha referents històrics que t’ajudin a afrontar-lo. Suposa una etapa de llarga durada, que majoritàriament es resol vegetant, deixant passar el temps, mirant de passar-ho bé de la manera més tranquil·la possible.

Quan una persona es jubila entén que entra en una etapa decadent que no pot evitar i això el porta a no pensar, a no voler aprofundir en la seva realitat. Es produeix una espècie de ceguesa mental, una manca de percepció de la realitat. Passats uns quants anys, es comença a percebre que han estat mal aprofitats. Que s’ha perdut el temps en no considerar l’envelliment com una aventura, que pot implicar reptes i riscos, però també alegries. Avui dia no hi ha cap etapa vital que sigui bonica, ni la joventut es pot dir que ho sigui, si tenim en compte el seu gran nivell d’atur. En totes les etapes vitals és important el sentit de l’humor i el sentir-se emocionalment útil i necessari. Una cultura sènior aposta per la creació de consells sèniors en cada municipi, necessaris per afrontar reptes personals, en els quals cal tenir al darrere el suport d’altres persones, el d’una gran organització sènior.

 

Josep Aracil i Xarrié
(President d’Eurosènior)
joarxa@gmail.com

Deixa un comentari