Publicat el 23/07/2010

INTÈRPRETS
Birgit Minichmayr, Lars Eidinger, Hans-Jochen Wagner, Nicole Marischka
DIRECTOR Maren Ade
DURADA 119 min

Fins l’arribada dels nazis al poder el cinema alemany era un dels més avantguardistes i influents. El renaixement no es va produir fins a finals dels anys 60, amb un moviment anomenat Nou Cinema Alemany i un nom: Rainer Werner Fassbinder. Ell pràcticament sol va revolucionar el cinema del país, cosa que li va costar la vida l’any 1982, amb només 37 anys d’edat. No hem d’oblidar tampoc cineastes com Werner Herzog, Volker Schlöndorff o Wim Wenders.

Per desgràcia el cinema alemany no ha fet més que baixar el nivell que va arribar a aconseguir durant els anys 70 i 80. Des de fa uns anys, però, sembla que el cinema alemany vol ressorgir per segona vegada. Alguns noms com Tom Tykwer (Corre, Lola, corre, 1998; El perfume, 2006) o Fatih Akin (Contra la pared, 2004; Soul Kitchen, 2009) ja sonen bastant i les seves pel·lícules s’estrenen amb normalitat. Això fa que no parin d’aparèixer nous cineastes alemanys i que fins i tot s’estrenin les seves pel·lícules al nostre país.

Evidentment, el Gran Premi del Jurat i el premi a millor actriu al Festival de Cinema de Berlín han sigut claus en la seva exportació. L’aval dels premis permet el risc de distribuir cintes que d’altra manera mai no haguessin sortit del país si no és per participar en festivals.

El que ens trobem a Entre nosotros és una pel·lícula que parla de les intimitats d’una jove parella de vacances a Sardenya. La lluita constant entre les personalitats contraposades d’ambdós i l’aparició d’una parella amiga que sembla tenir l’estabilitat que a ells els falta són tots els elements dramàtics que trobarem al film. Les influències evidents les podem trobar a John Cassavettes, Ingmar Bergman, Michelangelo Antonioni o Roberto Rosellini. Però com sempre passa últimament al cinema independent les influències no deixen de ser superficials i el resultat és bastant decebedor.

La direcció resulta massa impersonal, el reenquadrament amb el teleobjectiu a l’estil Cassavettes és massa forçat. L’illa no té prou presència, trobo a faltar una atmosfera única que faci de Sardenya l’únic lloc on es podria haver rodat el film. Les intimitats dels protagonistes són narrades amb cert voyeurisme incòmode. Sembla que la directora s’esforça tant a fer creïbles els personatges i les situacions que s’oblida d’anar més enllà; acaba sent tot massa banal. Tot i que hi ha moments interessants, el conjunt no té la consistència necessària per convertir-se en una obra completa.

 

Diego Castañeda
diegocritico@gmail.com

Deixa un comentari

Meslloc
GERMANS HOMS 10-18-2