Publicat el 21/07/2011

Les acampades dels indignats es caracteritzen per un principi elemental bàsic de tot moviment, el de ser inicialment “anti”. Exemples, anticapitalista, antiglobalització, antidemocràcia parlamentària, etc. Aquest principi planteja una pregunta que cal contestar: és possible realitzar importants canvis socials, sense l’odi i la passió que suposa estar en “contra” de quelcom? Molts diran que no ho és. Si posem l’exemple de la revolució comunista contra el capitalisme, es constata el seu fracàs quan va tenir èxit, el qual va provocar, per inèrcia, que la lluita contra el capitalisme passés a ser un record ancestral, que va morir per no ser enriquit amb un clar projecte de societat que tingués rostre humà.

De forma general la moneda de canvi de la societat té dues cares. La cara negativa és la del victimisme, tan arrelat a Catalunya, d’atacar, criticar i culpar els altres de totes les nostres desgràcies. És molt fàcil de fer i presenta pocs riscos. La cara positiva seria la proactiva, la de tenir un projecte concret, que mínimament aposta per endegar un camí en una direcció possibilista. És molt difícil de fer i presenta grans riscos. Es podria acceptar que els plantejaments “anti” poden servir per a la recerca crítica de la veritat, però en realitat suposen un desgast inútil d’energia, que no és utilitzada per cercar nous camins, noves solucions, sobre la forma d’organitzar una societat, que es troba en un moment de transició, en què el que és no serveix i el que ha de ser és desconegut.

 

Josep Aracil i Xarrié
(President d’Eurosènior)
joarxa@gmail.com

Deixa un comentari