Publicat el 18/09/2013

INTERPRETACIÓ Catherine Keener, Christopher Walken, Mark Ivanir
DIRECCIÓ Yaron Zilberman
DURADA 101min
GÈNERE Drama

Un dels grans mèrits del debut en la ficció de Yaron Zilberman és com en ell hi encaixen tan bé el desglossament de personatges i un minuciós tractament de la música. Gràcies a això, un surt del cinema amb la sensació d’haver vist veritables músics d’alt nivell que no deixen de ser éssers humans de caràcter tan subtil com ben definit. El último concierto també deixa una estranya sensació d’hipnosi que un no acaba de saber si identificar amb la dolça empatia que sorgeix cap als personatges o amb l’efecte produït per la fantàstica selecció de peces musicals. El que sí que està clar és que tots dos aspectes aconsegueixen un encaix excepcional que acaba sent el veritable motor de la pel·lícula.

El caràcter dels personatges de El último concierto es desplega amb tal naturalitat que resulta gairebé impossible distingir a partir de quin moment queda retratat cadascun. La interacció entre ells és discreta sense que això impedeixi que entenguem perfectament la seva posició i situació. I igual de discreta és la progressivitat amb què afloren les conseqüències de descobrir que un d’ells pateix una malaltia degenerativa: velles ferides i altres conflictes van formant una bola de neu que, de manera gairebé imperceptible, assoleix una mida perillosa. Però el millor de tot és que la pel·lícula no deixa de desprendre optimisme, com si tota sencera fos un exercici de sanejament necessari per al grup.

Mentrestant, la música del quartet acompanya amb tendresa totes les seves vivències, actuant com a únic vincle irrompible entre ells, salvaguardant cadascuna de les seves experiències i converteix en eterna la seva companyonia. Cada peça que sentim complementa a la perfecció les situacions relatades, és a dir, actua com a cinquè personatge de la pel·lícula, i aconsegueix una perfecta unanimitat amb els protagonistes. D’aquesta manera comprenem que en ocasions la música actua com a reflex del seu estat d’ànim: aquesta pot convertir-se en expressió dels seus sentiments en situacions en què per el context no els és possible manifestar-los de forma oberta.

Estem davant d’una profunda reflexió sobre l’amistat i les relacions de grup que ens explica com el producte sorgit d’un projecte col·lectiu pot actuar alhora de detonador de males vibracions i de vincle irrompible entre velles amistats. El último concierto acaba sent una bonica forma de reconciliar-se amb la vida que té com a únic propòsit exposar amb tota modèstia una bella tesi que sovint ens convindria recordar. Potser sigui d’aquesta modèstia i de la senzillesa amb què se’ns narra cada situació d’on neix la genialitat que caracteritza la peça que ens ocupa, una preciosa història d’amor, malaltia i amistat que commou gairebé sense pretendre-ho.

 

Martí Sala
marti_1988@hotmail.com
Compte Twitter: @1988_sala

Deixa un comentari