Publicat el 25/01/2012

INTERPRETACIÓ
Gary Oldman, Colin Firth, Tom Hardy, Mark Strong, Benedict Cumberbatch, John Hurto
DIRECCIÓ Tomas Alfredson
DURADA 127 min

El cinema d’espionatge ha sigut un dels subgèneres més fecunds de la història del cinematògraf, no en va, la guerra freda va proporcionar material quasi infinit per a les innumerables novel·les que van aparèixer durant aquest període. Autors com Graham Green o John le Carré van aconseguir, fins i tot, el respecte com a autors, més enllà de l’etiqueta d’escriptors de best-sellers o novel·les d’aeroport. Precisament, aquest últim ha aportat la base per al segon llargmetratge del cineasta suec Tomas Alfredson.

La carta de presentació d’Alfredson, Déjame entrar (2008), amb una direcció precisa, freda (en el sentit més literal) però amb personatges ben desenvolupats i prou complexos, va suposar un cop d’aire fresc per al terror europeu i per al cinema de vampirs, banalitzat escandalosament per la saga Crepúsculo. Com és costum, Hollywood va fer la seva pròpia versió per al mercat nord-americà, una pel·lícula totalment innecessària, tot i mantenir el bon nivell de l’original.

Així doncs, amb les portes de Hollywood ja obertes per al director suec, decideix tirar-se a la piscina i fer una adaptació de la novel·la de John le Carré Calderero, sastre, soldado, espía, que ja va tenir la seva adaptació, però en forma de minisèrie per a la petita pantalla britànica i a finals dels anys 70 (amb un inoblidable Alec Guiness com a protagonista). No és que no sigui un projecte d’altura, però és una pel·lícula eminentment british i amb un concepte de l’espionatge molt lluny de les noves aventures de James Bond o l’última Misión imposible. Queda clar que per a Alfredson és més important mantenir-se fidel a si mateix que sucumbir a les temptacions del cinema de masses.

El topo és una pel·lícula que recupera l’essència del cinema d’espionatge dels anys 60 i 70. Alfredson, però, imprimeix el seu segell personal d’una manera impecable. L’estil gèlid del suec encaixa a la perfecció en el món gris dels espies de despatx, on una mirada pot anar més carregada que un fusell i les lleialtats poden ser tan falses com la informació que s’intercanvia.

És clar que la trama sembla que no avança, o ho fa tan lentament que un es pot despistar i perdre el fil amb facilitat. Però en aquesta pel·lícula la trama no és el més important, el gran mèrit del film és construir uns personatges complexos, ambigus, adults, creïbles, envoltats de fantasmes que operen en un àmbit més emocional que físic (l’espia soviètic Karla o la dona del protagonista, als quals no acabem de veure del tot i, tanmateix, la seva presència es fa omnipresent).

En resum: és una d’espies per als espectadors més exigents, amb un guió intel·ligent, sense constants girs impossibles ni sorpreses absurdes, una direcció notable i amb un grup d’actors de categoria, em sembla que hi ha prou motius per veure-la.

 

 

Diego Castañeda
diegocritico@gmail.com

Deixa un comentari

Meslloc
Germans Homs 1852