Publicat el 04/10/2018

INTERPRETACIÓ
Ethan Hawke, Amanda Seyfried, Michael Gaston, Cedric the Entertainer,Victoria Hill
DIRECCIÓ Paul Schrader
DURADA 108 min
GÈNERE Drama / Religió

Sóc partidari de valorar l’últim treball de Paul Schrader més per la seva capacitat evocadora que pel seu discurs. Les reflexions que Toller, el protagonista, escriu en el seu diari, de nit, en una de les solitàries habitacions de la seva parròquia, m’inquieten més per la sincera desolació amb què són pronunciats (mitjançant la veu en off) que pel seu contingut. La conversa que manté amb Mary, una cristiana practicant preocupada per la pèrdua de fe del seu marit, m’interessa pel gèlid comportament dels personatges i per ser un brillant retrat de caràcters abans que pel desolador panorama que suggereixen les paraules de tots dos personatges.

En aquest sentit, El reverendo és una pel·lícula gairebé sensorial. I curiosament, tant els freds carrers per on divaga el sacerdot com l’edifici en el qual resideix no deixen de desprendre certa calidesa. Una calidesa que, lluny de desentonar amb el to desencantat de la pel·lícula, acull l’espectador en els melancòlics braços d’una seductora desesperació.

I això es deu, en gran part, al fet que el guionista de Taxi Driver, fidel al seu estil, no oblida mantenir les distàncies. D’aquesta manera, les escenes d’extrema violència encaixen sense problemes amb la plana quotidianitat de Toller. Al cap i a la fi, estem davant d’un individu ofegat en la violència: la violència del seu passat, la violència d’un món que se’n va en orris, la violència d’una església que respon a les demandes comercials abans que a la solidaritat i, finalment, la violència d’una imparable, asfixiant i imperdonable pèrdua de fe.

Tot i això, Schrader no abandona del tot l’esperança. Tampoc el fatalisme. El director ens situa en un escenari ple d’estímuls catastròfics però també dotat de certa bellesa. Ho veiem, per exemple, en el tempo pausat de la pel·lícula, que divaga entre la desolació i la tendresa, com si el conductor del relat aplanés el terreny pel qual Toller està a punt de passar, mostrant-li la realitat tal com és però sense agredir-lo. Un sòlid laberint d’esbarzers, preciós de contemplar sempre que s’aprengui a caminar (eternament) a través seu. Una bonica forma de suggerir que, en certa manera, l’esperança és tan inevitable com el fatalisme.

 

Martí Sala4
marti_1988@hotmail.com
Compte Twitter: @1988_sala
www.cinemaldito.com

Deixa un comentari

Meslloc
GERMANS HOMS 10-18-2
Bosc Màgic dels Tions al Rukimon