Publicat el 01/06/2016

És molt curiós que hagi estat precisament en el moment d’efervescència mediàtica dels judicis d’Ester Quintana, i pocs dies abans del conflicte del Banc Expropiat de Gràcia, quan s’ha estrenat El rei Borni (una pel·lícula que, d’altra banda, només pot veure’s en català als Cinemes Verdi). Es tracta d’una història centrada en el conflicte en què es troba un mosso d’esquadra antiavalots quan, per una desafortunada casualitat, coneix l’activista a qui ha deixat borni accidentalment. Des d’aquesta premissa se’ns parla de la lluita social i del rentat cerebral d’un sistema corrupte, que converteix les persones en màquines de matar i en presoneres d’un aïllament patològic (cas de la parella del mosso, obsessionada de manera malaltissa amb les receptes de cuina).

Estem davant d’una pel·lícula activista de cap a peus. No només pel seu contingut, sinó també pel seu format i pels mitjans amb què ha estat realitzada. El rei borni és una obra de teatre adaptada a la gran pantalla pel seu propi creador, Marc Crehuet, qui ha reescrit i dirigit el material amb el suport d’actors que treballaven per la motivació i l’entusiasme de portar el producte als cinemes. És evident, per tant, que es tracta d’un treball condicionat per certa limitació de recursos, fet que en alguns moments l’afecta desfavorablement però que en molts d’altres es veu compensat per la brillantor dels diàlegs i el cuidat perfil dels personatges.

Perquè si una cosa té aquesta pel·lícula són personatges. I curiosament, és precisament la solidesa de les seves personalitats la que fa difícil de creure que canviïn d’ideologia d’un dia per l’altre. I en realitat, el discurs de Crehuet no deixa de ser interessant: la societat ens converteix en animals unidireccionals, que apliquen la mateixa fórmula sigui quin sigui l’objectiu. Per això quan en David (admirablement interpretat per Alain Hernández) renuncia a la seva plaça d’antiavalots, no és capaç de pensar en cap lluita social que no sigui l’armada. Fins aquí, un discurs interessant. El problema, com deia, és que resulta francament difícil d’acceptar que un personatge passi de defensar amb fermesa les raons per les que la seva feina és necessària a voler liderar una revolució social d’un dia per l’altre.

Una relliscada que té més a veure amb les formes que amb el contingut. Perquè el discurs de Marc Crehuet no deixa de ser interessant. El que fa imperfecta aquesta pel·lícula són alguns detalls de la posada en escena (a part de la forçada el·lipsi que ens porta a l’evolució —agafada amb pinces— d’en David), que provoca certs sotracs en un viatge d’altra banda entretingut, divertit i reflexiu. En tot cas, ja només per la iniciativa i la sana voluntat de canvi que transmet val la pena d’anar a veure-la; com també ho val la brillant seqüència en què l’Ignasi explica al David (la millor interpretació de Miki Esparbé fins avui) per què la lluita és necessària. Una de les escenes dramàtiques més impressionants que ens ha portat el cinema espanyol dels últims anys.

 

Martí Sala
marti_1988@hotmail.com
Compte Twitter: @1988_sala
www.cinemaldito.com

Deixa un comentari

Meslloc
GERMANS HOMS 10-18-2