Publicat el 07/11/2012

INTERPRETACIÓ
Adrien Brody, Christina Hendricks, Sami Gayle, Marcia Gay Harden, James Caan, Lucy Liu, Bryan Cranston
DIRECCIÓ Tony Kaye
DURADA 97 min

 

Han passat 14 anys des que s’estrenés American History X (1998), l’opera prima de Tony Kaye. Una pel·lícula de tall independent amb vocació de pel·lícula generacional que ha resultat ser una obra totalment sobrevalorada, plena de clixés, situacions forçades i amb una profunditat simulada que deixava veure en el fons un absolut buit intel·lectual d’un director molt pretensiós.

Les dues pel·lícules següents no s’han estrenat al nostre país; així doncs, El profesor (Detachment) és la segona pel·lícula de Kaye per a nosaltres, i ha tornat a fer el mateix. Sembla mentida que, una dècada i mitja després Kaye no hagi canviat gairebé res, almenys per a bé, ja que, per desgràcia, s’han accentuat els seus defectes.

Tots els clixés imaginables del cinema “indie” reunits en una única obra: càmera tremolosa, constants correccions d’enfocament, animacions, documental (les declaracions de professors suposadament reals a l’inici del film), fals documental (les declaracions del personatge d’Adrien Brody a càmera)…

El guió del debutant Carl Lund rema en la mateixa direcció i potencia la sensació de pel·lícula d’autor amb pretensions comercials. Almenys per a un cert tipus de públic àvid de drames depressius. Una foscor forçada en què, per molt que se citi Albert Camús, la hipèrbole nihilista deriva en una paràbola moralitzant sense fons intel·lectual de cap tipus.

Adrien Brody carrega amb pràcticament tot el pes interpretatiu del film; consegüentment per molt bona que sigui la seva actuació s’acaben evidenciant les seves limitacions. De la resta d’actors poc es pot dir, papers que tiren molt de clixés i sobreactuació. Moltes seqüències semblen fetes més per a lluïment dels actors que per motius narratius o dramàtics, de manera que es desvirtua el treball d’actors que han demostrat ser més que solvents moltes vegades.

El que ens proposa Tony Kaye és un còctel impossible que agafa ingredients de Mentes peligrosas (John N. Smith, 1995) i La clase (Laurent Cantet, 2008), amb tocs d’Elephant (Gus van Sant, 2003) o Precious (Lee Daniels, 2009). Un desastre en tota regla, un caos que ni tan sols desprèn frescor, una obra destinada a l’oblit, tot i que estic segur que serà elevada a obra de culte per un bon grapat de gent, com va passar amb American History X.

 

Diego Castañeda
diegocritico@gmail.com

Deixa un comentari