Publicat el 07/05/2018

Les perforacions en el cos no són un fenomen ni de bon tros recent, sinó que ja han existit en gairebé totes les civilitzacions i èpoques. Els arqueòlegs han trobat formes de pírcing en restes humanes i manifestacions artístiques des de temps remots. El que quedava d’aquesta tradició era la perforació dels lòbuls de les orelles per posar arracades a les dones.

A l’igual del tatuatge, el pírcing està considerat una modificació de l’estètica corporal; els motius poden ser diversos, però l’objectiu sempre és el mateix, decorar o guarnir el cos. En la societat occidental, el pírcing es va popularitzar pel moviment punk als anys 70, i des de llavors no ha deixat d’estar de moda.

En les últimes dècades ha anat creixent entre els joves la tendència de foradar diferents parts del cos per tal de col·locar-hi adornaments: des del pírcing facial (nas, orelles, celles) al pírcing oral (llengua, llavis), passant pel pírcing corporal (melic i mugró) i fins i tot el pírcing genital.

Qualsevol persona (home o dona), a qualsevol edat, pot decidir fer-se un pírcing, però és imprescindible que conegui els riscos a què s’exposa i la manera de prevenir-los, per evitar que es converteixi en una qüestió de salut.

La tècnica de la perforació comença marcant amb un bolígraf especial el lloc exacte on es vol col·locar. Després, amb una agulla també especial, es comença a perforar i seguidament s’introdueix l’artefacte triat a la cavitat efectuada.

Els metges especialistes i els professionals del pírcing estan d’acord que no hi ha una zona més complicada que una altra a l’hora de realitzar una perforació, però sí se sap que no totes les zones reaccionen de la mateixa manera.

La llengua, el nas i els genitals són les parts del cos més susceptibles de presentar complicacions; la llengua i el penis les que presenten més risc d’edema i hemorràgia, i el melic i el mugró les àrees que més tarden a cicatritzar. Després de la implantació del pírcing al cos, hi ha unes indicacions que es recomana seguir durant els primers mesos per evitar infeccions.

  • S’han d’evitar els banys prolongats en piscines o jacuzzis durant els dos primers mesos.
  • El sol pot resultar perjudicial pel fet que els raigs ultraviolats no afavoreixen la desinfecció de la pell perforada ni la cicatrització.
  • Cal netejar acuradament els cèrcols o barres durant el període de curació de la perforació, amb un sabó neutre i amb les mans ben higienitzades abans de tocar la ferida.

Cal tenir en compte que el temps de cicatrització i el procés de curació varien depenent del lloc en el qual s’ubiqui la perforació i del tipus de procediment. Per això, la principal preocupació a l’hora de tenir cura de la perforació ha de ser mantenir sempre la màxima higiene possible, i seguir els consells del professional que l’ha efectuat.

 

Redacció La Clau

Deixa un comentari