Publicat el 26/07/2018

INTERPRETACIÓ
Paolo Pierobon, Giuseppe Battiston, Fabrizio Ferracane, Valentina Carnelutti, Roberto Citran, Olivier Rabourdin
DIRECCIÓ Andrea Segre
DURADA 115 min
GÈNERE Drama / Immigració

El orden de las cosas sap parlar amb senzillesa del complex. La seva durada és exactament la necessària, la producció està rigorosament dedicada als recursos imprescindibles i el guió no té cap concessió. Andrea Segre s’ha proposat parlar d’un dels temes més complexos de la nostra actualitat i ha aconseguit un producte de gairebé dues hores que es fa més curt que llarg. Potser es deu al fet que tot el seu discurs està construït des del prisma dels ulls de personatges occidentals de classe alta. És a dir, és un discurs plantejat a partir del llenguatge que tant acostumen a usar els atordits ciutadans que pateixen pel seu estat del benestar. És a dir, el públic més comú del cinema contemporani.

Segre fa patent la seva mirada crítica des del primer moment. Amb discreció però inclement, presenta una família instal·lada en un luxós edifici de Pàdua. La immaculada reputació de Rinaldi com a policia veterà li permet mantenir la seva família amb tota classe de comoditats. Ho apreciem constantment: en els abundants i exquisits sopars del matrimoni, en els seus luxosos viatges, els costosos obsequis que ell fa a la seva dona, els entrenaments d’esgrima… Una sèrie d’estímuls inconfusiblement associats a una vida luxosa, que contrasten cruelment amb les condicions de vida de les persones a les quals Rinaldi intenta impedir l’accés a Europa. Això es fa especialment evident quan el policia i els seus companys visiten el centre de reclusió de Líbia: aglomeracions humanes, tractades a cops de porra, embotides en precàries habitacions amb barrots i sense cap tipus de cura higiènica, sense llits ni banys, subjectes a les ordres de vigilants armats…

El contrast entre els dos casos aconsegueix un equilibri tan perfecte entre subtilesa i evidència que a Andrea Segre gairebé no li cal explicar-se. A partir d’aquí, la tesi es desplega amb una naturalitat impressionant: tot intent de millora per a les vides dels oprimits estarà sempre supeditat a l’existència d’una classe alta. O dit en altres paraules: la prioritat sempre serà permetre als privilegiats conservar la seva riquesa. Un fet que queda fantàsticament reflectit en la conversa que Rinaldi manté amb una de les africanes interceptades a alta mar: després d’establir contacte via Skype i de dir-se on es troben, ella pregunta a Rinaldi si viu a Roma, a la qual cosa ell respon: «De vegades».

 

Martí Sala
marti_1988@hotmail.com
Compte Twitter: @1988_sala
www.cinemaldito.com

Deixa un comentari

GERMANS HOMS 10-18-2
Meslloc
Bosc Màgic dels Tions al Rukimon