Publicat el 17/09/2014

INTERPRETACIÓ
Luis Tosar, Jesús Castro, Eduard Fernández, Jesús Carroza, Sergi López, Bárbara Lennie
DIRECCIÓ Daniel Monzón
DURADA 136 min
GÈNERE Thriller / Acció / Drama / Drogues

Possiblement, l’últim treball de Daniel Monzón sigui una de les propostes més interessants del cinema espanyol recent, però això no la converteix en una de les millors pel·lícules de la història del cinema estatal. D’acord, El niño és un film ben realitzat i de tesi directa, decidit a plasmar realitats fins avui poc vistes en el nostre cinema. Però mantinguem els peus a terra. Ni tan sols crec que el director de Celda 211 tingués en ment situar-se al costat dels grans cineastes espanyols quan preparava aquest treball: probablement, tan sols tenia la intenció de parlar d’un tema que demanava a crits ser radiografiat i, a partir d’aquí, fer la seva feina el millor possible. Si som conscients del que se’ns presenta (i deixant de banda la suposada obra mestra indiscutible que se’ns ha estat venent), potser gaudirem d’un exercici entretingut, i a estones ben resolt, que no molesta gens de veure.

Tenim les brillants interpretacions de Luis Tosar i Eduard Fernández, actors que els últims anys han aconseguit situar-se en l’esfera més exquisida de l’art dramàtic espanyol. El seu treball es troba en sintonia perfecta amb la planificació de Monzón, i cobreix les necessitats imprescindibles per dibuixar els personatges i, fins i tot, tapar determinades bretxes d’un guió a estones imperfecte. Tenim, també, les brillants seqüències de persecució a alta mar, bones tant per l’eficaç direcció amb què Monzón les exposa com per l’àgil interacció entre els tres personatges que van a bord de l’helicòpter. Un altre aspecte positiu de la pel·lícula és la consciència sòlida sobre quin és el tema principal del relat, mantenint la premissa i esquivant qualsevol complement innecessari que no estigui al servei de la tesi.

És evident que els guionistes han concebut la pel·lícula com un relat esquematitzat mitjançant els clàssics tres actes dramàtics, ple d’elements convencionals propis d’un blockbuster americà. Això implica introduir en la trama conceptes universals com l’amistat, l’amor i la traïció. Pel que fa al segon, l’aventura romàntica que comparteixen el personatge anomenat El Niño i el personatge d’Amina resulta tan prefabricada com poc creïble. Poc naturals són també les escenes pretesament tenses en què El Niño s’ha d’encarar als «dolents de la història» per demostrar que no té por. Detalls com aquests impedeixen que deixem de veure la pel·lícula com el que és en realitat: un passatemps molt ben resolt, però pràcticament sense profunditat.

 

Martí Sala
marti_1988@hotmail.com
Compte Twitter: @1988_sala

Deixa un comentari