Publicat el 13/01/2016

És evident que hi ha un esforç per part de la directora. L’elecció dels enquadraments, alguns acompanyats per un suau (i encertat) moviment de càmera, són la prova que Trotta té una intenció.

La recepta infal·lible per aconseguir una bona pel·lícula segueix essent un somni, però sí que s’ha descobert un ingredient que garanteix certs mínims: tenir cura dels personatges. És un filtre que suporta gairebé tots els sots, igual que es converteix en el propi sot quan no se’l té en compte. Per exemple, el fulletó més melodramàtic pot resultar interessant si el personatge que el protagonitza desperta empatia, de la mateixa manera que l’esdeveniment històric més sorprenent pot semblar avorrit si aquest protagonista no té cap interès. Potser la intenció de Margarethe von Trotta era desmentir aquesta teoria aconseguint una bona pel·lícula sense disposar ni de bons personatges ni d’una història interessant. Si és així, no ha tingut èxit.

En qualsevol cas, és evident que hi ha un esforç per part de la directora. L’elecció dels enquadraments, alguns acompanyats per un suau (i encertat) moviment de càmera, són la prova que Trotta té una intenció. El problema, però, és que mentre l’autora de Hannah Arendt sembla molt preocupada pel tipus de planificació amb què aborda el seu treball, no ho sembla tant pel que fa a la coherència del seu guió o al caràcter (no dic ja profunditat) dels seus personatges. I contra això no hi ha lluita possible. Perquè des del moment en què les motivacions de Sophie resulten (exageradament) impostades i el caràcter repressor i malaltís del seu pare cau en un to pintoresc, cap planificació no pot frenar el brutal declivi en l’interès que genera la pel·lícula. I és llavors quan ens trobem en la pitjor posició imaginable com a espectadors: la de ser conscients que encara estem en el primer acte d’una història per la qual no sentim el menor interès.

És cert que, malgrat tot, El mundo abandonado continua fent gala d’una bella planificació; en aquest aspecte, la directora no abaixa mai la guàrdia. Però és una planificació exclusivament al servei del guió, és a dir, que fins a cert punt busca la transparència. La direcció de Margarethe von Trotta no té res de sorprenent ni trencador, tan sols actua com a pont entre espectador i guió. I si bé és cert que fa una feina eficient, només la fa per explicar-nos una història francament avorrida. De manera que la transparència d’aquesta planificació acaba convertint-se més en un handicap que en una virtut, ja que deixa al descobert tots els defectes del producte. És com si entre la directora i l’espectador existís un mur format per alguna experiència personal que condueix Margarethe von Trotta a veure amb ulls nostàlgics una història que només interessa a qui en forma part.

 

Martí Sala
marti_1988@hotmail.com
Compte Twitter: @1988_sala
www.cinemaldito.com

Deixa un comentari

Germans Homs 1852
Meslloc