Publicat el 20/04/2016

Cap al final de la pel·lícula El Juez, Christian Vincent es deixa seduir lleugerament per certa tendència lacrimògena, però és només la petita llicència (gairebé poètica) amb què el director exposa la tesi de la seva pel·lícula. Perquè, a part d’aquest desenllaç, tota ella és modesta, transparent i especialment detallista.

La manera com se’ns presenta l’ambient laboral del protagonista és d’una agilitat i elegància pròpies del cinema francès. Passa, per exemple, amb la multitud de personatges que apareixen i desapareixen amb tant de dinamisme, cada un representant la seva funció i pronunciant les paraules justes i necessàries perquè s’entengui el seu paper. Gràcies a ells no només se’ns explica la situació del protagonista, sinó que també se’ns parla del funcionament de tot el dispositiu jurídic.

I el més curiós és que tot plegat resulta molt entretingut. Malgrat ser aquesta l’enèsima pel·lícula ambientada en el món judicial, la credibilitat i la frescor amb què s’explica tot el que hi passa és francament irresistible. Com una mena de ‘per davant i per darrera’ que ens permet descobrir els fils de tot el procediment penal d’una manera original i fins i tot divertida; malgrat se’ns estigui parlant d’un cas francament seriós, la resolució del qual amaga conflictes ètics força complexos. Gràcies a aquesta agilitat, durant tota la pel·lícula seguim el curs de la història amb la mateixa facilitat amb què assimilem tots els procediments pels que passa el judici, coneixent-ne els personatges i empatitzant amb gairebé tots ells. Tan alt és el nivell del detall, que fins i tot se’ns plantegen interrogants que els membres del jurat no arribaran a resoldre.

I, enmig de tot aquest conflicte legal, hi descobrim Michael Racine, un jutge estrictament professional que retrobarà la seva part humana gràcies a la inclusió en el jurat d’una dona a qui sembla haver conegut. Però encara que pugui semblar-ho, no estem davant d’una història d’amor. Més aviat es tracta de la reivindicació del factor humà en un sistema pràcticament deshumanitzat que Vincent retrata en clau metafòrica amb l’experiència a l’hospital de Michael Racine: tant l’operació del jutge com el judici són dos procediments que requereixen la màxima precisió d’un munt d’usuaris extremament professionals… que sovint perden de vista que la calidesa humana és un element igual de necessari.

 

Martí Sala
marti_1988@hotmail.com
Compte Twitter: @1988_sala
www.cinemaldito.com

Deixa un comentari

GERMANS HOMS 10-18-2
Meslloc