Publicat el 06/10/2016

El hombre de las mil caras és una pel·lícula atapeïda de referents, però també amb identitat pròpia. Aquesta és la seva millor virtut. Els dos referents més evidents són els de Martin Scorsese —especialment en les pel·lícules Uno de los nuestros i Casino— i Thomas Alfredson —exclusívament en la pel·lícula El topo—. El primer se l’identifica en la (més pretesa que real) agilitat de la pel·lícula, que el director de La Isla mínima presenta mitjançant salts temporals conduits per la veu en off de José Coronado. El segon el trobem en el tipus de fotografia, la planificació i, sobretot, en la caracterització de Ramon Paesa i el seu embolcall de misteri.

Una de les crítiques que se li podria fer a El hombre de las mil caras és que els seus minuts inicials prometen un dinamisme i una elegància que es dissolen tan aviat com comencen a deixar-se degustar. Sembla que Alberto Rodríguez hagi fet una mala previsió de la bateria que necessita la seva eina narrativa (cortesia, com dèiem, de Martin Scorsese) i se li vagi apagant a les mans una vegada finalitzat el primer acte. Però la història que el director ens explica és tan interessant que el seu esforç per exposar-la de manera correcta i ordenada (una empresa gens fàcil) és suficient per donar-li un acabat més que decent.

D’altra banda, de la mateixa manera que el dinamisme s’apaga, els personatges guanyen interès, i a poc a poc la pel·lícula es desvia cap a un estil més obscur i introspectiu (cortesia, com dèiem, de Thomas Alfredson). I aquí és on entra en joc la reeixida interpretació d’Eduard Fernández, que construeix un personatge dotat d’una sòlida presència a través d’una actitud continguda, gairebé passiva, que li dóna una elegància majestuosa però no li resta humanitat. (Cal assenyalar l’evident influència que George Smilye —especialment en la pel·lícula de Thomas Alfredson— té en la construcció d’aquest personatge?)

Però el millor de tot plegat (com ja s’ha deixat intuir al principi) és que els referents del director encaixen a la perfecció amb els fets històrics que ens explica. No es tracta només que la pel·lícula no es converteixi en cap refregit de productes ja consumits. Es tracta que el producte (sobretot per la seva història) és prou interessant com per no fer-se petit davant d’un estil d’aspiracions tan altes com són les que Alberto Rodríguez empra en el seu treball.

 

Martí Sala
marti_1988@hotmail.com
Compte Twitter: @1988_sala
www.cinemaldito.com

Deixa un comentari

Meslloc
Germans Homs 1852