Publicat el 19/10/2016

En els últims 10 anys, Tim Burton ha aconseguit que el número d’espectadors que l’idolatren quedi sobradament compensat pels que gustosament exposarien el seu cap en una vitrina. I tenint en compte que fins l’any 2003 la balança denotava un claríssim predomini del primer col·lectiu, val a dir que es tracta d’una fita gens menyspreable. Aquest fet es deu, bàsicament, a que després de l’estrena de Big Fish la carrera del director va iniciar una mena de procés de desgast d’estil i formalismes que pràcticament va eliminar tot l’interès que pogués tenir qualsevol espectador no incondicional en matèria burtoniana.

Per això des de fa uns quants anys tota noticia relacionada amb nous projectes de Tim Burton és rebuda amb més mandra que interès; de manera que és comprensible que una pel·lícula com El hogar de Miss Peregrine para niños peculiares —contenidora de gairebé tots els clixés que caracteritzen l’estil del director— hagi estat rebuda amb força recel. Però en qualsevol cas, no hem d’oblidar que aquest naufragi no es deu tant a la repetició d’una fórmula com a un sobreaccés de formalismes i esteticisme, en desfavor dels personatges i el contingut de les històries. I contra tot pronòstic, el nou treball de Tim Burton no té aquest problema.

Sens dubte el primer detall a valorar de la pel·lícula és l’absència de l’histrionisme de Johnny Depp (un actor amb una carrera que, ves quina casualitat, ha experimentat un declivi gairebé paral·lel a la del director). El segon és la naturalitat amb què Tim Burton presenta escenaris, personatges i situacions. Les normes del joc s’exposen una sola vegada, respectant l’espai vital de l’espectador i donant les pistes necessàries perquè ell mateix es respongui els dubtes que li sorgeixen. I aquesta inexistència de figures excessives, juntament amb la sobrietat del plantejament, ajuden a fer que l’espectador suri pel món de fantasia que director va dibuixant.

A diferència dels anteriors treballs del director, El hogar de Miss Peregrine para niños peculiares no es deixa absorbir per la grandiositat de l’estètica ni pel sobreaccés de formalismes. En aquest sentit la pel·lícula s’assembla una mica a Big Fish, un treball que malgrat destacar pel virtuosisme i l’agilitat formal del director, sempre manté l’interès pels esdeveniments i personatges. Només una cosa va a la contra d’aquest treball: les seves virtuts formen part d’un estil que l’espectador d’avui ha oblidat. Això explica que fa 20 anys pel·lícules com Casper, Jumanji o Mars Attacks! trenquessin taquilles mentre que una petita joia com la que ens ocupa estigui passant pràcticament sense pena ni glòria.

 

Martí Sala
marti_1988@hotmail.com
Compte Twitter: @1988_sala
www.cinemaldito.com

Deixa un comentari

Meslloc
GERMANS HOMS 10-18-2