Publicat el 18/01/2012

INTERPRETACIÓ
André Wilms, Kati Outinen,
Jean-Pierre Darroussin, Blondin Miguel, Jean-Pierre Léaud
DIRECCIÓ Aki Kaurismäki
DURADA 93 min

A la setmana de l’estrena d’aquesta pel·lícula moria un jove guineà al Centre d’Internament d’Estrangers de la Zona Franca de Barcelona, de manera que es va reobrir la polèmica a l’entorn de les condicions de vida en aquests centres. Sembla profètic que l’última pel·lícula del director finès Aki Kaurismäki tracti precisament el tema de la immigració a Europa.

Per als qui no estiguin familiaritzats amb Kaurismäki, només dir que és un dels directors europeus més importants dels últims 30 anys. Amb un particular sentit de l’humor, una posada en escena austera, que podria ser freda i distant si no fos per la profunda humanitat que desprenen els seus personatges, tant a les seves obres més fosques com a les més amables, el finès aconsegueix transportar-nos al seu particular univers atemporal, on la tradició i la modernitat es fonen de la manera més natural.

Kaurismäki és un director compromès amb les classes més desfavorides, no en va tres de les seves primeres obres les va classificar ell mateix com a Trilogia del Proletariat. El seu discurs, però, s’allunya radicalment del realisme social de directors com Ken Loach o els germans Dardenne, apropant-se més a la plasticitat dels melodrames de Douglas Sirk, l’explosió de colors d’algunes pel·lícules de la Nouvelle Vague francesa i una posada en escena clarament bressoniana.

En aquest últim film, ens mostra la seva cara més optimista, tant que costa de reconèixer-lo. Però, tal com ell mateix ha declarat, als nostres dies de vegades necessitem veure la llum al final del túnel. Tot i això, el conte de fades basat en l’espontània solidaritat dels desheretats que ajuden a un nen nouvingut, no amaga la realitat, sinó que la transforma, i la converteix en una mena d’utopia sense lluentor. La magnífica posada en escena, el precís guió i els expressius rostres dels actors fan innecessari qualsevol naturalisme interpretatiu, transmetent tanmateix com funciona el món real.

Sense cap mena de dubte és la pel·lícula més accessible de Kaurismäki; no obstant això, no deixa de ser un tipus de cinema que exigeix tenir la ment oberta. Estic segur que qualsevol persona mínimament sensible superarà immediatament l’aparent distanciament i s’involucrarà en la trama tant com els seus protagonistes, però també estic segur que als espectadors amb més prejudicis els hi serà molt difícil gaudir de l’obra.

Deixa un comentari

Meslloc
Germans Homs 1852