Publicat el 20/06/2012

INTÈRPRETS
Steve Martin, Jack Black, Owen Wilson, Jim Parsons, Rosamund Pike, Rashida Jones, Anjelica Huston
DIRECCIÓ David Frankel
DURADA 100 min

Entre tanta superproducció familiar, ja siguin homes negres o Blancaneus, pot semblar una bona alternativa aquesta pel·lícula d’argument estrafolari (per a nosaltres, als EUA es veu que això d’observar ocells és molt més comú) i un trio d’actors de comèdia en un dels millors moments comercials de la seva vida: el veterà Steve Martin, l’omniscient Jack Black i l’independent Owen Wilson.

És veritat que els antecedents de David Frankel tiren enrere: la sobrevalorada El diablo viste de Prada, de la qual segueixo sense entendre l’èxit aconseguit, i la desastrosa Una pareja de tres, sense comentaris. Però hom s’imagina que és possible que surti quelcom d’interessant d’ajuntar el trio protagonista i sumar uns secundaris que van des de les belleses de Rosamund Pike i Rashida Jones al friquisme de Jim Parsons, passant per la imponent presència d’una grandíssima actriu com és Angèlica Houston.

Doncs bé, com se sol dir, d’on no n’hi ha, no en raja. Ja costa entrar en el món del birding o observació d’ocells que sembla tornar bojos milions de nord-americans, però és que a sobre ens trobem amb una comèdia que no només no té gràcia (tret d’un parell de gags, però igualment res memorable) sinó que està impregnada d’un carregant moralisme un xic antiquat.

Sorprèn, però, els diners invertits en un film com aquest, no només per les nòmines dels actors, sinó per la varietat d’exteriors i els impecables efectes digitals per fer els impossibles plans d’alguns ocells.

Sembla una jugada arriscada i dubto que aconsegueixi atreure suficient públic fora dels Estats Units (i allà la taquilla ha estat més aviat discreta, per no dir dolenta), només cal pensar que s’ha estrenat a 6 sales de tota la província de Barcelona i segurament no passarà de la tercera o quarta setmana.

Tot i no ser massa llarga, el ritme decau en molts moments i la direcció és tan impersonal com pot ser qualsevol producte industrial. Entre els actors, Jack Black ja cansa, Owen Wilson sempre posa la mateixa cara i Steve Martin, sorprenentment, aporta una mica d’equilibri, la resta d’interpretacions són anecdòtiques.

És possible que els afeccionats a observar ocells i alguns amants de la naturalesa en general, als quals no importi aguantar el sermó que ens vol vendre la pel·lícula, puguin arribar a gaudir dels paisatges espectaculars i les lliçons sobre aus exòtiques, però el comú dels mortals difícilment s’atrevirà a portar la família a veure això.

 

Diego Castañeda
diegocritico@gmail.com

Deixa un comentari

Meslloc
Germans Homs 1852