Publicat el 18/07/2012

INTERPRETACIÓ
Sacha Baron Cohen, Anna Faris, Ben Kingsley, Sayed Badreya
DIRECCIÓ Larry Charles
DURADA 83 min

Una dècada sencera ha hagut de passar perquè una superproducció nord-americana s’atreveixi a fer humor amb l’11-S. Bé, Sacha Baron Cohen en realitat és anglès, però això no treu que la producció i el públic principal al qual va dirigida la pel·lícula és l’adolescent nord-americà mitjà.

I és que El dictador no és una comèdia subtil, en absolut. Els que hagin seguit més o menys la carrera de Baron Cohen ja saben què es trobaran. En tot cas es podria dir que es tracta d’una paròdia d’El gran dictador de Charles Chaplin, tot i que al final sembla més una readaptació poc afortunada.

Sí, és veritat que reparteix clatellots a tort i a dret, però, no ens enganyem, a qualsevol persona mitjanament interessada en política internacional no li despertarà cap dubte ni li descobrirà cap secret. Com ja he dit, el públic objectiu és l’adolescent, encara susceptible de sorprendre’s que algú s’atreveixi a dir el que la majoria de les persones (informades) pensa.

Però més que l’humor escatològic o la falta de subtilesa, el que més m’espanta és la pròpia concepció de la pel·lícula. Des del guió fins a la direcció, passant per la interpretació dels actors, tot respon als esquemes d’una producció hollywoodenca qualsevol. Entenc que el concepte és dinamitar-ho tot des de dintre, o alguna cosa semblant, però més aviat em sembla que, com sempre, la indústria ha absorvit la rebel·lia per convertir-la en producte de masses.

La comèdia ha patit molts canvis en els últims anys; és difícil ignorar la influència que la televisió ha tingut en la comèdia. Sèries com The Office han canviat per sempre la concepció de comèdia de situació, però encara sembla que hagi de ser aliment per a les minories, mentre que per a les masses es repeteixen unes fórmules que ja es podien donar per caduques a finals dels anys 90 del segle passat.

El que vull dir és que per molta gràcia que facin un parell d’acudits ben trobats, o que equiparin Dick Cheney amb Kim Jong Il, Gaddafi o Saddam Hussein, això no treu que haguem de baixar la guàrdia i empassar-nos tan fàcilment la poca intel·ligència que demostra la resta del film.

 

Diego Castañeda
diegocritico@gmail.com

Deixa un comentari

Meslloc
Germans Homs 1852