Publicat el 14/10/2015

INTERPRETACIÓ
 Roberto Farias, Antonia Zegers, Alfredo Castro, Alejandro Goic, Alejandro Sieveking, Jaime Vadell, Marcelo Alonso
DIRECCIÓ Pablo Larraín
DURADA 98 min
GÈNERE Drama / Religió

De vegades sembla que el cinema contemporani entén la referència a altres treballs com un ingredient imprescindible per a qualsevol peça que aspiri a ser reconeguda. De fet, aquesta obsessió de revisar gèneres i deixar constància d’influències fa temps que transmet la sensació de manca de creativitat, de trobar-nos davant de refregits que busquen reinventar fórmules ja desgastades. Per això, descobrir una pel·lícula que destaca per trets propis atorga un punt positiu a l’obra en qüestió.

Precisament El club demostra ser plenament conscient de les eines que necessita per transmetre el missatge desitjat tot deixant de banda les convencions narratives vigents. Per exemple, el fet de descobrir les activitats d’un petit col·lectiu d’ancians abans de saber-ne la identitat i ocupació ens fa sentir la presència d’una espècie de pecat compartit, com una taca en la consciència col·lectiva que plana en l’aire però que ningú no s’atreveix a mencionar.

Pablo Larraín ens situa com a observadors d’una sèrie de fets, alguns molt evidents i d’altres a penes perceptibles, mitjançant els quals construïm la història. I curiosament serà a través de les converses dels personatges que descobrirem les veritables claus de tot el que ha passat, tan bestials com volubles segons la credibilitat que atorguem als diàlegs: cada espectador decidirà fins a quin punt són sinceres les manifestacions de bona voluntat dels personatges.

Per tant, nosaltres posem punt i final al guió, de manera que no és estrany que el director xilè s’expliqui amb relativa indiferència respecte al públic; com si el seu objectiu fos actuar en qualitat de canal entre esdeveniment i observador abans que com a analista dels successos. Larraín ens dóna les dades necessàries perquè la gravetat de l’assumpte quedi patent, però també respecta la intimitat dels detalls perquè el seu discurs no resulti excessivament sentenciós.

I tot i així, El club aconsegueix parlar amb solidesa i sense tremolors, cosa francament admirable si tenim en compte que, com ja hem insinuat, Pablo Larraín no se serveix de cap referent específic (almenys no reconeixible a simple vista). Tot gràcies a la ferma mà d’un director que demostra que avui en dia encara queden unes quantes històries per explicar, i que la narrativa encara amaga racons inexplorats.

Martí Sala
marti_1988@hotmail.com
Compte Twitter: @1988_sala

Deixa un comentari

Germans Homs 1852
Meslloc