Publicat el 05/12/2012

INTERPRETACIÓ
Gad Elmaleh, Gabriel Byrne, Liya Kebede, Céline Sallette, Daniel Mesguich, NatachaRégnier
DIRECCIÓ Constantin Costa-Gavras
DURADA 114 min

És ben conegut el compromís sociopolític del qual fa gala Constantin Costa-Gavras a les seves pel·lícules, de manera que algunes d’elles s’han convertit pràcticament en obres de culte per als espectadors d’esquerres.

En aquesta ocasió, Costa-Gavras ha posat en el punt de mira el capitalisme salvatge de la banca responsable de la crisi i la precarietat laboral que es viu avui en dia. El capital no és una adaptació impossible de l’obra homònima de Karl Marx, és, més aviat, una mirada a mig camí entre la crítica i la sàtira del món de les grans finances.

El protagonista del film és un ambiciós directiu disposat a qualsevol cosa per tal d’arribar al cim del poder d’una entitat bancària francesa fictícia. El cinisme del qual fa gala en reconèixer la maldat implícita del sistema bancari arriba al paroxisme en declarar-se un Robin Hood modern que roba als pobres per donar-ho als rics.

El discurs de Costa-Gavras és clar. De fet tota la construcció del film és un xic didàctica, amb explicacions precises de tots els processos, incloent les traïcions entre grups financers i l’ocultació de les fortunes en paradisos fiscals. Fons i forma estan pensats per al gran públic, és clar. Però els sacrificis que fa per apropar-se a més espectadors donen com a resultat una menor profunditat dels personatges, certa tendència a la superficialitat i un sarcasme que resta valor a la crítica que vol desenvolupar.

Tot i això, estem davant d’un artesà amb molt d’ofici. La pel·lícula funciona sense problemes: el ritme impecable, una estilització justa i una banda sonora apropiada fan d’El Capital un film entretingut i certament àcid. Les actuacions aporten solidesa al conjunt, però no destaquen massa per certs estereotips en la creació dels personatges.

Si una cosa es troba a faltar en aquesta obra és el compromís polític amb l’esquerra que caracteritza les pel·lícules de Costa-Gavras. La política queda totalment desdibuixada, exceptuant algunes referències un xic bastes a Mao Zedong o l’aparició fugaç d’algun ministre sense gaire transcendència. Si de cas queda palès que Europa conserva certa tradició de defensa dels drets socials que als Estats Units no existeix. Però tot massa imprecís, sense el discurs crític que es pot esperar d’un creador compromès.

En essència, es tracta d’una pel·lícula que ens serveix per desfogar la impotència que generen les injustícies creades pel sistema financer capitalista, però que no aporta cap reflexió que no s’hagi fet ja.

 

Diego Castañeda
diegocritico@gmail.com

Deixa un comentari

Meslloc
Germans Homs 1852