Publicat el 19/12/2012

INTERPRETACIÓ
Àlex Brendemühl, Maria Molins, Pere Ponce, Tom Sizemore
DIRECCIÓ Óscar Aibar
DURADA 98 min

Una altra pel·lícula ambientada en la Guerra Civil espanyola. Bé, és normal atès que és un conflicte no resolt, del qual no s’ha fet una correcta revisió i a partir del qual va sorgir un dels períodes més foscos de la història de la Península. Així doncs, estic a favor que es facin més pel·lícules sobre aquella època si cal, però que siguin originals.

El bosc és original i arriscada. Partint d’un conte seu, el mateix Albert Sánchez Piñol (autor, entre d’altres de La pell freda i Pandora al Congo) signa un guió que barreja el drama històric amb el fantàstic. Sí, en El laberinto del fauno (2006, Guillermo del Toro) ja ho va fer, però en aquell cas, la fidelitat històrica passava a un segon pla. En aquest cas Sánchez Piñol equilibra la balança entre la fantasia i l’historicisme, o almenys ho intenta.

Però el guió, que comença fugint dels tòpics i acaba caient en uns altres clixés, és massa maniqueu. Al final els dolents són molt dolents i els bons, molt bons. El personatge més ambigu no apareix durant la major part del metratge, de manera que es perd l’oportunitat de confrontar realment els conceptes de justícia, ideologia i lleialtat.

El film ens parla d’una família del Baix Aragó que oculta un secret ancestral al seu mas: dos cops a l’any, durant un dia sencer, una estranya llum apareix en un bosquet al bell mig de les seves terres, un portal a un altre món del qual mai no ha tornat ningú. Quan esclata la Guerra Civil el propietari del mas, Ramon, ha d’amagar-se ja que els anarquistes del poble li tenen jurada per motius personals i ideològics; així doncs, decideix utilitzar el portal.

A partir d’aquí es desenvolupa el drama central de la pel·lícula, Dora, la veritable protagonista, dona del propietari, ha d’enfrontar-se a les penúries de la guerra tota sola amb la seva filla recent nascuda. A la vegada el líder anarquista del poble, El coix, enamorat de Dora, intenta fer-la caure als seus braços. Pel mig un destacament de les Brigades Internacionals es queda estancada al poble i decideixen instal·lar-se al mas.

Com es pot veure hi ha conflictes de sobres perquè la cinta resulti entretinguda i, de pas, ens faci reflexionar. Però tant Sánchez Piñol, amb un guió on vol parlar de massa coses en molt poc temps, com Aibar, que imposa un to massa seriós a tot plegat, arruïnen la funció, de manera que el drama fa riure i els moments còmics provoquen vergonya aliena.

Aplaudeixo la valentia per portar endavant aquest projecte, però amb les intencions no n’hi ha prou. Crec que en l’intent que ens prenguin seriosament, el nostre cinema s’està estandarditzant i per molt que la idea sigui una bogeria, no ho és l’execució, de manera que el resultat és una obra contradictòria que podria haver sigut molt més interessant.

 

Diego Castañeda
diegocritico@gmail.com

Deixa un comentari

Meslloc
Germans Homs 1852