Publicat el 25/03/2015

INTERPRETACIÓ
Oscar Isaac, Jessica Chastain, Albert Brooks, David Oyelowo, Christopher Abbott, Peter Gerety, Elyes Gabel, Catalina Sandino Moreno, Alessandro Nivola
DIRECCIÓ J. C. Chandor
DURADA 80 min
GÈNERE Thriller / Drama

Hi ha dues raons per les quals m’agrada que Kingsman: Servicio Secreto sigui la pel·lícula que, per ordre cronològic, precedeix la que ens ocupa (referint-nos, és clar, al conjunt de ressenyes cinèfiles que acompanyen cada lliurament de La Clau). La primera és que probablement aquests siguin els dos títols cinematogràfics més defensables que hàgim pogut veure a les sales de cinema al llarg dels quasi tres mesos que portem d’any. La segona és que El año más violento comparteix amb l’anterior una virtut admirable: la de servir-se de referents sense que aquests converteixin el treball en un robòtic déjà vu als ulls de qui el contemplen.

Perquè tant Mathew Vaughn com J. C. Chandor són cinèfils ansiosos per oferir als espectadors allò que a ells els agradaria trobar als cinemes. Tots dos aspiren a superar-se amb cada treball. El primer movent-se pel terreny de l’entreteniment. I el segon en un pla més profund, interessat a explorar el potencial dels personatges, cosa que ha fet amb mètodes radicalment oposats: en la primera pel·lícula se’ns oferia una dura radiografia psicològica dels treballadors d’un banc d’inversions, així com també de les relacions que mantenien entre ells. En la segona, en canvi, ens trobàvem al davant d’un personatge que ni coneixem ni coneixerem, i que no té ningú amb qui relacionar-se, ja que es troba sol enmig de l’oceà.

Ambdues pel·lícules, però, compartien la passió per explicar històries, és a dir, la necessitat de fer cinema. I si en la primera hi trobàvem una radiografia psicològica i en la segona, en canvi, se’ns oferia una història de supervivència purament física, en el cas d’El año más violento som al davant d’una reflexió sobre l’ètica, una evolució lògica, si ens aturem a pensar-hi, en la carrera del director. Una reflexió que du a terme mitjançant la presentació constant de personatges tan complexos com difícils de jutjar, sempre reforçats per uns diàlegs que troben el difícil equilibri entre l’elegància i la fluïdesa, entre el lluïment i la discreció.

En resum, una pel·lícula ferma i ben acabada que destaca per l’apartat formal (amb una planificació fantàstica i uns actors fantàstics, sempre amb l’ajuda de la impecable fotografia d’Alex Ebert), i també pel contingut, i que potser formarà part de l’inici d’una carrera cinematogràfica sòlida i, sobretot, conseqüent.

 

Martí Sala
marti_1988@hotmail.com
Compte Twitter: @1988_sala

Deixa un comentari

Meslloc
GERMANS HOMS 10-18-2