Publicat el 31/01/2012

INTERPRETACIÓ
Ryan Gosling, Carey Mulligan, Albert Brooks, Ron Perlman, Bryan Cranston
DIRECCIÓ Nicolas Winding Refn
DURADA 100 min

Drive és la pel·lícula de la qual més s’està parlant aquest hivern. Una cinta que es converteix automàticament en film de culte, independentment del seu èxit de públic o de crítica (en aquest cas, a sobre, n’ha tingut d’ambdós). És tal la sensació causada que acumula un bon grapat de premis i nominacions, tot i que als Globus d’Or va ser la gran oblidada.

El danès Nicolas Winding Refn no és precisament un director novell, amb aquesta porta ja vuit pel·lícules a les seves esquenes, encara que amb poca repercussió fora del seu país. Ara dóna el salt a Hollywood, tot i que ho fa amb una pel·lícula revestida de sèrie B d’autor. Ja sabem tots que el cinema independent als Estats Units s’ha convertit en una extensió de la indústria de Hollywood, amb els seus propis clixés.

Drive no oculta la seva condició de film noir. De fet, vol erigir-se com una mena de refundació del gènere de manera totalment autoconscient. És per això que el resultat és un excercici d’estil molt efectiu però exempt d’humanisme. Els personatges no deixen de ser arquetips impàvids sense ànima. La relació entre l’heroi i la noia és massa forçada, d’un romanticisme de manual. La mà de Refn es fa massa evident, poc subtil. Les referències que, amb tot el propòsit, estic segur, vénen al cap en veure el film són, d’altra banda, totalment ignorades pel director. Ens diu quins són els seus ideals fílmics, però ni tan sols intenta acostar-s’hi.

En l’apartat interpretatiu no hi ha gaire a dir. Ryan Gosling fa la mateixa cara tota l’estona, i és impossible saber si és un pèssim actor o tot el contrari (l’he vist interpretar altres papers i jo em decanto més aviat per la primera opció). Carey Mulligan és una noia encisadora i, probablement, amb un interessant futur com a actriu, però en aquesta pel·lícula passa amb un aprovat just.

Un tema que em preocupa especialment és el marcat caràcter masclista del film. L’heroi ultraviolent i a la vegada romàntic, que als ulls de la noieta desvalguda és un incomprès, em sembla perillós, però no tant perquè siguin les possibles afinitats del director, sinó perquè hagi agradat tant a gent en principi dotada d’un mínim de pensament crític.

En definitiva: entreteniment d’autor; banda sonora tecno pop molt moderna; ultraviolència postmoderna i estètica retro inspirada en els anys 80. Això sí, no apte per amants de l’acció crispetera ni per als amants del cinema més compromès. La resta segur que us ho passeu bé.

 

 

Diego Castañeda
diegocritico@gmail.com

Deixa un comentari

GERMANS HOMS 10-18-2
Meslloc