Publicat el 19/09/2012

INTERPRETACIÓ
Lena Headey, Karl Urban, Olivia Thirlby, Domhnall Gleeson
DIRECCIÓ Pete Travis
DURADA 96 min

En plena febre de remakes, reboots o com vulguin anomenar l’absoluta falta d’imaginació que assola Hollywood, arriba una nova pel·lícula basada en el personatge de còmic Judge Dredd. Curiosament, però, no es tracta d’una revisió de la fallida pel·lícula de 1995 protagonitzada per Sylvester Stallone, sinó que és una història totalment nova inspirada directament en el còmic original.

Judge Dredd va néixer el 1977 (i es continua publicant avui en dia)amb el guionista John Wagner i el dibuixant Carlos Ezquerra a les pàgines de 2000AD, una revista britànica d’historietes gràfiques de ciència-ficció, per on han passat grans escriptors del món del còmic com Alan Moore, Neil Gaiman o Grant Morrison, entre d’altres. El personatge posa en una cruïlla moral els lectors en plena explosió del punk: es tracta a la vegada d’una autoritat repressora i un heroi en un món podrit. Entre les inspiracions directes (i més que evidents) trobem Harry, el brut (Don Siegel, 1971), però en general tota la (sub)cultura del moment girava a l’entorn del crim, les drogues, la violència, el neofeixisme i l’anarquia (temes que sembla pertinent revisar avui en dia).

Tornant a la pel·lícula, Dredd és una cinta violenta, molt violenta. Podríem dir, fins i tot, que s’apropa més al “gore” que a l’habitual violència del cinema d’acció, especialment al cinema comercial nord-americà, molt més “net”. Sembla una tendència que ha traspassat les barreres del cinema més underground per acomodar-se en pel·lícules més populars. En part respon a la plaga (no sé de quina altra manera es pot entendre) de nostàlgia dels anys 80, en concret al cinema d’acció de sèrie B, violent, de frases lapidàries, d’argument més aviat pla i personatges poc desenvolupats. En part és una característica del còmic, juntament amb l’ambient opressiu i la desesperació d’una societat perduda.

Pete Travis compleix la seva feina sense destacar gaire. Tot i que es pot comptar com a mèrit el treure endavant una cinta d’aquestes característiques amb un pressupost bastant ajustat sense gaires estridències, la falta de personalitat és absoluta. Fins i tot desaprofita els moments al·lucinògens omplint-los de justificacions argumentals i buidant-los de poètica.

De totes maneres es tracta d’un producte curiós, atípic. Fet per als fanàtics de l’obra original i per als fanàtics del cinema d’acció, als quals segurament no defraudarà. Llàstima que el film no reflecteixi la ironia i la crítica soterrada que desprenien (especialment durant els anys 80) les pàgines de la historieta gràfica i ens deixi sols amb l’actitud feixista del jutge Dredd.

 

Diego Castañeda
diegocritico@gmail.com

Deixa un comentari

Meslloc
Germans Homs 1852