Publicat el 20/11/2013

INTERPRETACIÓ
Joseph Gordon-Levitt, Scarlett Johansson, Julianne Moore, Tony Danza, Glenne Headly, Rob Brown
DIRECCIÓ Joseph Gordon-Levitt
DURADA 88 min
GÈNERE Comèdia romàntica

El primer treball de Joseph Gordon-Levitt com a director aconsegueix desmarcar-se sense problemes de tota mena de clixés genèrics. Don Jon no té, per exemple, la clàssica estructura argumental “noi coneix noia” inherent al gènere romàntic, com tampoc té els gags més tòpics de la comèdia americana contemporània. En aquest sentit, és d’agrair descobrir que la pel·lícula conté molta més profunditat del que els seus tràilers aparentaven; sent aquests tan sols un petit reflex de la part introductòria del relat (val a dir que força divertida i dinàmica).

És molt curiós el fet que el protagonista pertanyi a una humil família italoamericana, misteriosament semblant a les que pertanyien els personatges dels clàssics El cazador (Michel Chimino, 1978), Toro Salvage (Martin Scorsese, 1980) Dinner (Barry Levinson, 1982) o La lei de la calle (Francis Ford Coppola, 1983). Amb aquest detall, Gordon-Levitt ens llança una pista sobre com és el dia a dia d’aquest personatge. Però a Jon li ha tocat viure en una època molt diferent de la de les pel·lícules esmentades, en què l’ascensió de classe és possible i on les baralles de carrer han quedat desfasades.

Si en les pel·lícules anteriors el conflicte principal de la joventut era la violència urbana, en la que ens ocupa trobem a una joventut igualment desatesa però que ara cobreix les seves necessitats mitjançant la inhibició que els proporciona les noves tecnologies i amb una prefabricada cura física que supleix una absoluta despreocupació per la salut mental. S’ha arribat a un punt de tan malaltissa introspecció que ni tan sols el sexe aconsegueix treure a la joventut de la seva abstracció. La pel·lícula de Gordon-Levit ens mostra, de fet, l’aprenentatge d’una persona que de sobte descobreix que no és sol al món.

Un aprenentatge que passa per trobar plaer en la vida compartida, per deixar enrere les imatges idealitzades i aprendre a apreciar el fons abans que la imatge. En un primer moment aquesta reflexió pot semblar una mica tòpica, però afortunadament Gordon-Levit la planteja no com una odissea de superació que passa per assolir fites determinades sinó com un viatge introspectiu que té com a única finalitat descobrir quins són els veritables detalls que omplen les nostres vides. És sorprenent descobrir la facilitat amb què el director domina tots els seus camps sense fer-ne gala en cap moment, tan sols exposant el seu guió, actuant, i dirigint amb tota naturalitat.

 

Martí Sala
marti_1988@hotmail.com
Compte Twitter: @1988_sala

Deixa un comentari