Publicat el 02/11/2018

La sal és el potenciador de sabor més utilitzat arreu del món. En podem trobar de molts tipus, cadascuna té un procés d’extracció i això fa que variïn tant el seu sabor com les seves propietats.

Maldon: d’origen anglès, les seves escames aporten un sabor i un toc cruixent molt originals. És realment una creació de la natura, amb una petita ajuda de la mà de l’home per alliberar-la de les urpes del seu entorn. L’aigua de mar és filtrada i bullida, eliminant així les impureses; després s’escalfa fins que la sal cristal·litza. El resultat, per als que saben fer-ho, són els purs i cruixents cristalls blancs que només poden ser sal Maldon.

Marina: més gruixuda que la de taula. La sal s’extreu de la mar en grans instal·lacions anomenades salines. Les salines són en realitat dipòsits de poca profunditat en els quals s’acumula aigua del mar. Per efecte del sol i del vent, l’aigua desapareix a poc a poc o, més ben dit, l’aigua s’evapora. Aquesta sal s’obté de forma natural i no passa per cap procés que alteri la seva composició natural. Per tant, conté moltes traces de minerals essencials que el cos necessita per mantenir-se sa. La sal marina té un sabor més fort, i per tant se’n necessita emprar menys quantitat per assaonar els menjars.

Sal rosa de l’Himàlaia: és una sal de roca de gran puresa i rica en oligoelements que fa temps que s’ha començat a comercialitzar a moltes parts del món. La sal de l’Himàlaia té un contingut de clorur sòdic del 98 %, junt amb altres elements com calci, potassi, magnesi, òxid de sulfur, ferro (causant del seu espectacular color rosat), manganès, fluor, iode, zinc, crom, coure, cobalt i or. El seu sabor fort i lleugerament amarg afavoreix l’estima que per aquesta sal mostren molts gurmets.

Iodada: la sal iodada és la sal de tota la vida, però enriquida amb iode. Durant el procés de refinament, la sal perd gran part del iode original que contenia, per la qual cosa se li afegeix artificialment aquesta propietat per cobrir les necessitats d’aquest element en algunes dietes. Aquesta pràctica va començar a realitzar-se als Estats Units a partir de la dècada de 1920, com a resposta sanitària a malalties com l’hipotiroïdisme. El iode és un mineral molt important en la nostra dieta, la qual cosa no vol dir que haguem de passar-nos amb el seu consum, ja que el necessitem en quantitats molt petites però imprescindibles.

Flor de sal: es coneix amb aquest bonic nom la fina capa de sal que queda a la superfície de les bases de cristal·lització de les salines marítimes. És un producte difícil d’aconseguir, ja que la recol·lecció té dos grans esculls que cal superar. En primer lloc, cal fer-la després de la posta de sol, generalment durant els mesos d’abril a setembre, ja que és quan el contrast de temperatura entre el dia i la nit és prou gran perquè es formi. En segon lloc, en quedar en la superfície de l’aigua, la seva recol·lecció s’ha de fer amb delicadesa i de forma manual. Finalment es deixa assecar al sol i a l’aire, de manera que el procediment és totalment natural. Un cop seca es procedeix a l’envasament final.
La seva composició bàsica és clorur de sodi, clorur de magnesi i clorur de potassi, però el fet de formar-se d’una forma tan especial fa que la composició sigui diferent de la resta de les sals comunes. Perquè es pugui considerar flor de sal, mai no hauria de passar del 93 % de clorur de sodi. Algunes de les propietats de la flor de sal són: no té olor, és de color blanc pur, té un gust menys salat que la comuna, no s’endureix mai i és molt suau de gust i molt fàcil de dissoldre.

 

Redacció La Clau

Deixa un comentari