Publicat el 21/09/2017

INTERPRETACIÓ
John Boyega, Algee Smith, Will Poulter, Jack Reynor, Ben O’Toole, Hannah Murray
DIRECCIÓ JKathryn Bigelow
DURADA 143 min
GÈNERE Drama / Racisme

A primera vista, les tres últimes pel·lícules de Kathryn Bigelow destaquen per ser una inesperada inclinació cap a una vessant social i fins i tot compromesa. Tanmateix, hi ha un altre element que les unifica i que dona (o això semblava fins avui) una pista important sobre el posicionament ideològic de l’autora de Le llaman Bodhi. Es tracta, a grans trets, de la denúncia de fum, és a dir, el posicionament suposadament crític que en realitat amaga una profunda confiança en el sistema, com si el problema fos només que algú hagués oblidat aplicar-li les actualitzacions que els temps demanen.

Perquè en tots tres casos passa el mateix: la directora escenifica la violència sense por, mostrant la (parcial) estupidesa del bàndol amb què es posiciona i també la (continguda) humanitat de l’objecte denunciat. Però al mateix temps, sembla que Bigelow no s’atreveixi a mullar-se del tot: en el cas d’En tierra hostil, els soldats no deixaven d’ésser, d’una manera o l’altra, els herois del relat; en el de Zero Dark Thirty, es palpava durant tota la pel·lícula la inalterable premissa que la finalitat justifica els mitjans; i en el títol present, els casos de violència policial són entesos com les ‘pomes podrides’ d’un cos legítim (pensem en la inqüestionable honradesa del cap de policia que escridassa els agressors, l’estimable agent que recull un dels ciutadans extorsionats…).
I en realitat no és exclusivament una qüestió de com Bigelow es posiciona respecte al sistema i els conflictes socials, sinó també de la manera que té de presentar els seus personatges. Perquè si bé la seva direcció apunta cap a un estil realista amb vessants de documental (càmera en mà permanent, direcció de fotografia plana, absència de música, abundància de primers plans…), els diàlegs i les seqüències que defineixen els personatges fan pensar en un estil absolutament hollywoodià. Penso en seqüències com la del concert cancel·lat segons abans que el grup trepitgés l’escenari, frustrant el somni daurat del jove protagonista; o en la broma de mal gust que fa un dels responsables involuntaris del conflicte que la pel·lícula reconstrueix, plantejat d’una manera absolutament convencional.

I malgrat tot, el final apunta clarament cap a una dissertació activista, un acte de rebuig cap a tots els causants no només de la brutalitat policial, sinó també de la discriminació racial i del classisme. Aquest detall i el fet que tot el que s’ha dit fins ara no impedeixi que Detroit sigui una pel·lícula molt ben explicada i gens avorrida, converteix el nou treball de Bigelow en una experiència més que digna. Llàstima que aquesta indecisió constant sobre si saltar o no al buit acabi portant el film a quedar-se amb un notable, havent tingut a tocar l’excel·lent.

 

Martí Sala
marti_1988@hotmail.com
Compte Twitter: @1988_sala
www.cinemaldito.com

Deixa un comentari