Publicat el 26/09/2012

INTERPRETACIÓ
Colin Farrell, Kate Beckinsale, Jessica Biel, Bryan Cranston, Bill Nighy
DIRECCIÓ Len Wiseman
DURADA 121 min

Sembla certament agosarat fer una nova versió de Desafío total (Paul Verhoeven, 1990), una cinta que ha esdevingut una obra de culte entre els amants del cinema de ciència-ficció. La pel·lícula de Verhoeven era un producte de vocació comercial de la mà de Carolco Pictures, una petita productora que es caracteritzava per la llibertat creativa que donava als cineastes, responsable de les sagues Rambo (fins a la tercera) i Terminator (les dues primeres), La escalera de Jacob (Adrian Lyne, 1990) o El rey de Nueva York (Abel Ferrara, 1990). Així doncs, tot i estar dirigida a un públic massiu, el film estava dotat de tota la personalitat que imprimia a les seves obres l’holandès.

L’anglès Len Wiseman és, en canvi, el típic director mercenari de Hollywood. Amb una impersonalitat absoluta ha dirigit les primeres dues Underworld (2003) i Underworld: Evolution, (2006) i La Jungla 4.0 (2007). Poc es podia esperar, doncs, del seu treball a la nova Desafío total, més enllà d’un blockbuster insípid dirigit al públic preadolescent més descerebrat.

El que ens trobem amb aquesta segona adaptació del brevíssim relat de Philip K. Dick Podem recordar-ho tot per vostè (1966) és una pel·lícula d’acció plana, amb un nivell intel·lectual de parvulari, que pretén impressionar amb els caríssims efectes digitals que permeten construir el fantàstic futur i les repetitives seqüències d’acció.

Poc queda del relat original (i aquest poc és l’únic interessant del film: uns escassos minuts en què la realitat i els somnis es confonen), l’estil visual és una poc dissimulada barreja de l’ambient decadent de Blade Runner (Ridley Scott, 1982, també basat en un relat de P. K. Dick: Somnien els androides amb ovelles elèctriques?, 1969) i l’estilitzat futur que va crear Spielberg a Minority Report (2002, una altra adaptació d’una obra de Dick, en aquest cas L’informe de la minoria, 1956).

Més enllà de la relació visual amb altres obres de ciència-ficció de les últimes dècades, la pel·lícula està plena de suposats homenatges a l’obra de Verhoeven en forma de diàlegs, situacions o personatges, tot massa evident. Potser sense aquesta insistència a fer-nos recordar l’original, el nostre cervell no cauria en la dolorosa comparació. No és que l’obra de l’holandès fos cap obra mestra, però la personalitat única del director, la ironia i mala llet que inunden els seus films, els dilemes morals que proposa a l’espectador, tot això fan de Verhoeven un director més que interessant.

Quant als actors, Colin Farrell avorreix, Kate Beckinsale comença bé però es fa repetitiva i el personatge de Jessica Biel és com si no existís. Bryan Cranston i Bill Nighy tenen papers totalment anecdòtics i la resta de secundaris són totalment prescindibles.

Per acabar, no crec que faci cap maldat revelant que un personatge clau desapareix de l’argument com ho fa el planeta vermell i els seus mutants, una decepció més.

 

Diego Castañeda
diegocritico@gmail.com

Deixa un comentari

Meslloc
Germans Homs 1852