Publicat el 01/06/2017

Direcció i guió Jordan Peele
INTERPRETACIÓ
Daniel Kaluuya, Allison Williams, Catherine Keener, Bradley Whitford, Betty Gabriel
Gènere Intriga / Terror / Thriller
Durada 103 min

Déjame salir és una pel·lícula previsible, però el seu punt feble no és aquest. Al cap i a la fi, Jordan Peele no vol vendre el seu treball com una capsa de sorpreses; ni en el plantejament ni el desenllaç. El joc del director consisteix a exposar les normes en veu alta i jugar a treure les cartes quan l’espectador (conscient d’on el porta el viatge) menys s’ho esperi. El punt dèbil de la pel·lícula que ens ocupa és que el discurs irònic, inconformista i provocador que Peele construeix durant la seva primera meitat s’acaba diluint en favor d’una trama suposadament terrorífica però que, en realitat, resultava molt més esgarrifosa quan era una simple insinuació.

El còmic estatunidenc fa ús del seu refinat sarcasme per parlar-nos dels prejudicis racials (extensibles a altres col·lectius de força minoritària) que la societat burgesa occidental acostuma a camuflar en forma d’acudits o fins i tot lloances. És a dir, les típiques referències a tòpics profundament instaurats («Que ben dotats estan els negres»), personatges històrics que d’alguna manera formen part del col·lectiu («La victòria de Jackie Robinson és una història molt emotiva»), parlar d’ideologies progressistes que —suposadament— actuen a favor de la minoria en qüestió («Sempre he estat un gran seguidor d’Obama»)… En definitiva, converses que, en realitat, fan evident l’existència dels prejudicis negats: són diàlegs que només tenen lloc perquè la persona amb qui es parla forma part d’aquest col·lectiu.

És una col·lecció de ‘micro-racismes’ que Jordan Peele exposa fantàsticament i que esfereeixen per la seva subtilesa. El problema arriba quan el gir (que per una banda tothom espera, però que per altra tampoc no intenten amagar-nos) converteix la pel·lícula en un exercici de gènere, fent desaparèixer tota doble lectura que pogués tenir fins a aleshores. I s’ha de dir que, en certa manera, el producte aconsegueix un acabat prou decent (la ironia no decau, com tampoc el sentit de l’humor, la cuidada posada en escena o el tempo narratiu), però l’empatia que despertaven els personatges i l’efecte de mirall autocrític amb què el director aconseguia incomodar-nos en un principi desapareixen del tot.

En resum, s’ha de dir que Jordan Peele ha construït una joguina multigenèrica, coqueta i divertida, a la qual no devia ser fàcil posar punt i final. Però és en aquests casos que venen a la memòria títols cinematogràfics com ara Picnic en Hanging Rock o El juramento: pel·lícules de gènere que, conscients del seu caràcter ambigu, s’atreveixen a centrar tota l’atenció en el contingut de l’obra i conduir l’espectador a un desenllaç argumentalment poc concís però discursivament contundent.

 

Martí Sala
marti_1988@hotmail.com
Compte Twitter: @1988_sala
www.cinemaldito.com

Deixa un comentari

Germans Homs 1852
Meslloc