Publicat el 29/02/2012

INTERPRETACIÓ
Valérie Donzelli, Jérémie Elkaïm, Gabriel Elkaïm, César Desseix, Brigitte Sy, Elina Löwensohn, Michèle Moretti, Phillipe Laudenbach, Bastien Bouillon, Béatrice de Staël, Anne Le Ny, Frédéric Pierrot
DIRECCIÓ Valérie Donzelli
DURADA 100 min

Declaración de guerra és una d’aquelles pel·lícules que no només explica una història, sinó que s’esforça per trobar la forma adequada per narrar-la, estimulant el cervell de l’espectador. Tot i les seves imperfeccions, la segona obra de Valérie Donzelli és una pel·lícula que emana creativitat i honestedat. De fet gràcies a les seves imperfeccions és una obra summament interessant, hi ha una certa espontaneïtat que ja no és fàcil trobar en el cinema d’avui en dia, el que no vol dir, en absolut, que es tracti d’una caòtica improvisació.

Per començar, l’argument es basa en l’experiència real que van patir Donzelli i la seva exparella sentimental, Jérémie Elkaïm (ambdós escriptors del guió), en descobrir que el seu fill tenia un tumor al cervell. Un material tant sensible és molt probable que hagués acabat en un melodrama de llàgrima fàcil en mans de qualsevol altre cineasta, però en mans de Donzelli i Elkaïm la cinta adquireix un to més desenfadat que s’allunya de l’autocompassió. La sinceritat amb què narren les diferents etapes del tractament de la malaltia del fill i com la vida dels pares canvia per sempre en enfrontar-se a un repte d’aquestes característiques, només poden provenir d’algú que ha viscut l’experiència en carn pròpia.

A sobre, ells mateixos interpreten els pares protagonistes, de nom Romeu i Julieta. Com els personatges de Shakespeare també s’enamoren instantàniament en una festa. Les famílies no formen part de cap enfrontament, però sí que hi ha una clara diferència en la procedència de classe social. L’amor, entre ells i cap al seu fill, juga precisament un paper primordial en la superació dels obstacles que la malaltia del seu fill els imposa.

M’agradaria destacar com el muntatge integra la música en l’acció fins al punt que, en una de les millors seqüències del film, els dos protagonistes canten a duo la mateixa cançó, estant separats en la distància, però units cinematogràficament gràcies a la superposició de les imatges en un preciós encadenament. Les referències gens velades als musicals de Jacques Demy o la que és possiblement la més intensa història d’amor del cinema, L’Atalant de Jean Vigo, denoten la sensibilitat especial de la pel·lícula.

Amb tot això el resultat és una obra vitalista, d’un optimisme contingut això sí, gens llagrimosa, com ja he dit, i que ens mostra el procés de tractament del càncer sense amagar res més que el que el pudor recomana. Tot el contrari del que sol passar amb aquest tema en la majoria de pel·lícules. També hi ha una clara intencionalitat política, en el sentit de política com a reguladora de la vida de les persones més enllà de les ideologies, que es veu confirmat per l’agraïment explícit a la sanitat pública i aquells que la integren.

Aquesta és una pel·lícula més que recomanable, jo fins i tot diria que obligatòria, per a tothom, sense excepcions. Us sorprendrà gratament, us ho asseguro.

 

Diego Castañeda
diegocritico@gmail.com

Deixa un comentari

Meslloc
Germans Homs 1852