Publicat el 27/11/2013

INTERPRETACIÓ
Masaharu Fukuyama, Yôko Maki, Jun Kunimura, Machiko Ono, Lily Franky
DIRECCIÓ Hirokazu Koreeda
DURADA 120 min
GÈNERE Drama

De tal padre, tal hijo sembla, en certa manera, una revisió de l’anterior treball del seu director, ara vista des de “l’altra banda del mirall “: si Kiseki estava protagonitzada per dos nens que havien d’afrontar la separació dels seus pares i per tant el fet d’ésser separats l’un de l’altre, en el nou treball de Hirokazu Koreeda el protagonisme és dels pares, que veuen com el vincle aparentment irrompible entre ells i els seus fills és interceptat per terceres persones que de sobte s’introdueixen en el seu cercle familiar. Així és com neix, en la família que protagonitza aquest film, una sensació de ruptura semblant a la de Kiseki; aquest cop vista a través dels ulls dels pares. Koreeda retrata amb infinita tendresa la incòmoda experiència de dues persones que són presa d’una més que humana dicotomia, per a la qual encara avui no hi ha resposta.

De fet, fa la sensació que De tal padre, tal hijo està més interessada en exposar el conflicte que en dictar solucions, en reflexionar sobre la situació dels seus personatges que en plantejar suposades fórmules màgiques per resoldre conflictes irresolubles. Hirokazu Koreeda tracta amb tot respecte el tema de què parla i afronta sense por el repte que suposa partir una situació de tan difícil resolució. I el més sorprenent és que, tot i anteposar l’experiència viscuda pels personatges als fets en si, i malgrat preferir el plantejament de les situacions al dictat d’una solució idíl·lica, Koreeda aconsegueix també donar a la trama excel·lents resolucions i un desenllaç bell per la credibilitat que desprèn.

Perquè Koreeda no s’acontenta amb mostrar l’experiència relatada únicament des de la perspectiva dels pares, sinó que aprofita també per donar-nos una interessant radiografia sobre la societat japonesa contemporània, i s’atreveix a mostrar certes idees fortament incrustades en la creença popular que condicionen inevitablement el procés d’assimilació que viuen aquests pares. Tenim, per exemple, el cas del pare del protagonista (brillantment) interpretat per Fukuyama, que insisteix en que el parentiu biològic és l’únic que importa, o els directors de l’hospital on l’esposa de Fukuyama va donar a llum, també convençuts que el conflicte no té més que una solució. De fet, la pel·lícula que ens ocupa sap contraposar amb tota elegància la percepció que tenen dues famílies socialment oposades d’uns fets de difícil assimilació. Una pel·lícula que, en definitiva, apunta a ser del millor que el cinema ens ha donat aquest any.

 

Martí Sala
marti_1988@hotmail.com
Compte Twitter: @1988_sala

Deixa un comentari

Meslloc
GERMANS HOMS 10-18-2