Publicat el 14/03/2014

INTERPRETACIÓ
 Matthew McConaughey, Jennifer Garner, Jared Leto, Steve Zahn, Dallas Roberts
DIRECCIÓ Jean-Marc Vallée
DURADA 117 min
GÈNERE Drama / Biogràfic

Dallas Buyers Club reprèn la línea iniciada per pel·lícules com Mi pie izquierdo, Philadelphia o Una mente maravillosa: històries que giren entorn de la discapacitat física i dels esforços que fan els personatges per vèncer la seva situació. En definitiva, pel·lícules de superació farcides de narrativa convencional, destinades al gran públic i a esdevenir carn de canó dels Òscars. No estem parlant de pel·lícules necessàriament dolentes, però sí d’un estil de cinema més aviat poc arriscat, interessat a explicar la història de sempre que es dirigeix al públic de sempre. Val a dir que, malgrat tot, es tracta d’una fórmula que més d’una vegada ens ha proporcionat alguna agradable sorpresa, com és el cas de Rain Man o Shine. En el cas de la pel·lícula que ens ocupa, és possible que no passi a la història, però com a mínim conté elements prou interessants per convertir-se en el tema principal de més d’una conversa cinèfila.

Jean-Marc Vallée presenta una manca de preocupació relativament lloable a l’hora de mostrar-se políticament correcte. Per donar-ne un exemple, la (previsible) evolució que viu el protagonista es planteja amb subtilesa i mitjançant petits esdeveniments creïbles i conseqüents. Lluny de veure la llum d’un dia per l’altre, Ron Woodrof (un correcte Matthew McConaughey) tira endavant el seu projecte humanitari més interessat en el benefici que en pot obtenir que en les qüestions morals. De la mateixa manera, la seva aversió cap a les relacions homosexuals no experimenta cap canvi exagerat, sinó que es va modificant sense arribar-se a convertir en un incondicional defensor de la causa. Fets com aquest i la fermesa amb què el director es decideix a anar per feina converteixen Dallas Buyers Club en una pel·lícula decent i molt entretinguda.

Malgrat això, el film proposa un desenvolupament narratiu massa lineal per esperar-ne sorpreses o punts de partida estilístics innovadors. Es tracta d’un treball acadèmic que veu de pautes preestablertes de manera efectiva i que compleix els requisits mínims per no fer el ridícul. Probablement, és per aquest motiu que, en la tercera part de Dallas Buyers Club, l’interès pels esdeveniments comença a decaure i la història es va allunyant progressivament d’un possible clímax impactant que hauria convertit la pel·lícula en una experiència digna de ser recordada. El que tenim, per tant, és un entreteniment gens menyspreable que consisteix en dues hores de gaudi que arriben al punt final tan bon punt s’acaba la pel·lícula. Ja només hem d’esperar que aquest sigui sempre el nivell mínim d’una pel·lícula seleccionada per competir als premis Òscar (com afortunadament ha succeït en aquesta última edició).

 

Martí Sala
marti_1988@hotmail.com
Compte Twitter: @1988_sala

Deixa un comentari

GERMANS HOMS 10-18-2
Meslloc