Publicat el 09/04/2014

INTERPRETACIÓ
Thierry Lhermitte, Raphaël Personnaz, Niels Arestrup, Bruno Raffaelli, Julie Gayet, Anaïs Demoustier
DIRECCIÓ Bertrand Tavernier
DURADA 113 min
GÈNERE Comèdia / Sàtira política

Hi ha tres títols que, en certa manera, recorden Crónicas diplomáticas pel que fa a les formes: La cortina de humo (Barri Levinson, 1997), The Office (Ricky Gervais, Stephen Merchant, 1991) i El ala oeste de la Casa Blanca (Aaron Sorkin, 1999 ). L’element comú més evident que comparteixen és la importància dels personatges, el punt de partida argumental que centra l’interès a construir una relació indestructible entre la personalitat dels protagonistes i les situacions a què s’exposen. I aquesta característica és compartida amb la partida de la pel·lícula que ens ocupa.
Pensem, sense anar més lluny, en la posició en què es troba Arthur Vlaminck, protagonista del film. La urgència amb què els seus superiors li exigeixen que completi una tasca de condicions radicalment abstractes; la pressió a la qual es veu sotmès davant la incoherència de les peticions del senador; la flexible, imprevisible i camaleònica lògica que defineix el seu discurs… Són situacions que condueixen el protagonista per camins imprevisibles, que fan que sorgeixin determinats aspectes de la seva veritable personalitat com fruits d’un arbre que es desprenen després d’una forta sacsejada.

Però aquest no és l’únic aspecte que Crónicas diplomáticas comparteix amb els títols de Barri Levinson, Ricky Gervais i Aaron Sorkin: cadascun posseeix un tret particular que fàcilment pot identificar-se amb la pel·lícula de Tavernier. En el cas de La cortina de humo, hi trobem la sàtira esbojarrada, el «gamberrisme» que apel·la l’esperpèntic per dibuixar, des d’un punt de vista crític, els tripijocs que hi ha al darrere de determinats sectors aparentment seriosos. D’una altra banda, Crónicas diplomáticas comparteix amb The Office la presentació de situacions absurdes que, precisament pel seu caire surrealista, resulten preocupantment creïbles.

En el cas d’El ala oeste de la casa blanca, es tracta d’un producte televisiu dotat d’un admirable ritme narratiu i, també, d’un desglossament minuciós de múltiples aspectes que envolten el món polític. Però la sèrie d’Aaron Sorkin peca de tòpica, pretén vendre’ns una visió paradisíaca del sistema polític perfecte. En el cas de Crónicas diplomáticas, trobem el dinamisme que caracteritza la sèrie i també l’aprofundiment en determinats sectors amb els quals la política ha de conviure, però els propòsits de les dues produccions són radicalment diferents. Tavernier no vol proporcionar un testimoni de la «dura tasca» que duen a terme tot un seguit de professionals altament competents, sinó desautoritzar la credibilitat del discurs polític i desmentir qualsevol tipus d’epicitat que el podria envoltar.

 

Martí Sala
marti_1988@hotmail.com
Compte Twitter: @1988_sala

Deixa un comentari

GERMANS HOMS 10-18-2
Meslloc