Publicat el 24/10/2012

INTERPRETACIÓ
Robert Pattinson, Juliette Binoche, Sarah Gadon, Paul Giamatti, Samantha Morton, Mathieu Almalric, Kevin Durand
DIRECCIÓ David Cronenberg
DURADA 180 min

 

“Un espectre recorre el món. Aquest espectre és el capitalisme” es pot llegir en un cartell lluminós a través de la finestra de la limusina amb la qual Eric Packer (Robert Pattinson) es mou lentament per una ciutat de Nova York abstracta. El cinema és un art espectral: els morts queden atrapats al cel·luloide en una mena de simulació de vida.

Cosmopolis és un espectre de l’obra homònima de Don DeLillo de la qual és adaptació. No estic segur si la intenció de Cronenberg era fer una pel·lícula dirigida a qui ha llegit la novel·la i pot omplir els forats en la seva ment, o més aviat era crear deliberadament un laberint abstracte per desorientar l’espectador desconeixedor de l’obra de DeLillo.

L’abstracció, explícitament remarcada tant als títols de crèdit inicials com als finals, és un dels temes que recorre el metratge. L’abstracció del món a la qual arriba el protagonista a través de l’anàlisi de dades amb la intenció de preveure els moviments borsaris.

“Com parla la gent de veritat?” pregunta Packer a la seva dona de tan sols unes setmanes, la jove hereva d’una gran fortuna familiar. “Com hauria de saber-ho, jo” li contesta. Els diàlegs, artificials, freds, mecànics, són una forma més d’aquesta abstracció que s’estén per tot el film.

La limusina és un gran sarcòfag rodant que transporta un mort vivent. Com el del seu cantant favorit que casualment ha mort aquell matí i circula cerimonialment pels mateixos carrers i que és l’únic que provoca una reacció emotiva en Packer. Ni tan sols la pèrdua de centenars de milions han aconseguit destorbar-lo aparentment.

“Una persona s’eleva gràcies a una paraula, però cau al buit per una sola síl·laba”, diu Packer. Però la seva caiguda ha començat abans. En un moment sabem que pateix insomni (a la novel·la és molt més explícit) per causes que s’escapen al seu enteniment, tot i ser un autèntic geni amb un cervell privilegiat. La cerca de Packer no és la del sentit de la vida, sinó que és una vida real el que li falta. El sexe, com la tecnologia que l’envolta, és només distracció per no pensar en el buit que domina el seu interior.

Cosmopolis no és la millor obra de DeLillo, tot i que resulti (segurament de manera involuntària) visionària en quant a la crisi econòmica mundial (va ser escrita al 2003). Cosmopolis de Cronenberg tampoc no és la millor obra del canadenc i, de fet, és totalment prescindible si ja s’ha llegit la novel·la. Lluny queda el Cronenberg de la nova carn, el de Videodrome (1983) , La mosca (1986) , Inseparables (1988), Crash (1996) o eXistenZ (1999), per citar-ne només algunes, però és clar que la seva intenció és tornar a terrenys més incòmodes que els trepitjats en les seves últimes obres.

Així doncs, tot i les seves deficiències és una de les millors opcions de la cartellera per a qui vulgui escapar del tsunami comercial que envaeix les pantalles.

 

Diego Castañeda
diegocritico@gmail.com

Deixa un comentari

Meslloc
GERMANS HOMS 10-18-2
Bosc Màgic dels Tions al Rukimon