Publicat el 08/04/2015

INTERPRETACIÓ
Ben Mendelsohn, Rupert Friend, Jack O’Connell, Sam Spruell, David Ajala, Peter Ferdinando
DIRECCIÓ David Mackenzie
DURADA 106 min
GÈNERE Drama

Gairebé es podria dir que l’aire lúgubre i opressiu que es respira a l’entorn del protagonista de Convicto (un adolescent que ingressa a la presó així que comença la pel·lícula) contrasta radicalment amb la lleugeresa amb què es desenvolupa el relat. Però, en realitat, són dos elements que, lluny de xocar, es complementen, perquè tot passa amb tanta fluïdesa i amb una naturalitat que no es té temps (ni voluntat) de qüestionar la veracitat de l’argument. Senzillament, funciona. Com si David Mackenzie ens oferís el seient més ben situat per contemplar el seu espectacle i, quan està segur que ens trobem còmodes, procedís a explicar la seva trista història.

Trista, si bé tampoc pessimista. En tot cas, una història que veu les persones com a éssers radicalment complexos, motiu pel qual no sempre encaixen en un sistema tan trivial, capaç de reduir-ho tot a un «s’és bo» o «s’és dolent». Aquesta complexitat queda perfectament plasmada, per exemple, en les sessions de teràpia a les quals assisteix el jove protagonista. En aquestes hi descobrim múltiples personalitats, tan interessants com contradictòries, totes amb la seva part més humana i el seu (sobreestimulat) instint de supervivència. Però el més interessant és que la pel·lícula mai no perd de vista el difícil equilibri emocional amb què viuen els reclusos: observem l’esforç que fan per corregir la pròpia conducta violenta, però també percebem en tot moment la persistència d’aquesta tendència agressiva que, si bé no resta mèrit a l’esforç, segueix sent-hi. I, malgrat tot, el director no perd oportunitat d’arrencar-nos algun somriure mitjançant els diàlegs brillants que tenen lloc en aquestes seqüències.

Tot plegat, narrat amb una naturalitat absoluta. Gairebé sense esforç. En una història gairebé perfecta que compta amb els elements narratius més característics del dispositiu cinematogràfic i, alhora, reivindica el seu caràcter disconforme. Tant de bo que el fet d’aconseguir una pel·lícula amb aquestes característiques fos tan fàcil com David Mackenzie ens ho fa creure.

 

Martí Sala
marti_1988@hotmail.com
Compte Twitter: @1988_sala

Deixa un comentari

Meslloc
Germans Homs 1852