Publicat el 29/10/2014

INTERPRETACIÓ
 Nicholas Brendon, Emily Foxler, Maury Sterling, Lorene Scafaria, Hugo Armstrong, Lauren Maher, Elizabeth Gracen
DIRECCIÓ James Ward Byrkit
DURADA 89 min
GÈNERE Intriga / Thriller / Ciència-ficció

Si cal reconèixer-li una cosa a l’òpera prima de James Ward Byrkit és que no pertany a cap col·lectiu determinat: es tracta, gairebé en tota regla, d’un descobriment. És, a més, un film que s’atreveix a desplegar tot un seguit de cànons clarament identificables per convertir-se, de sobte, en l’escenari d’una aventura imprevisible. I el més sorprenent és que el plantejament inicial mai no desapareix del tot, sinó que es converteix en un ingredient més de la trama. Com si en una d’aquelles típiques pel·lícules en què un grup d’amics es veu obligat a fer una relectura àcida de les seves relacions a causa de fets pretèrits aparegués un nou element que fes impossible restablir la pau. Diguem que es tracta d’un creuament d’estils, entre el drama i la ciència-ficció, uns estils que es retroalimenten i que intervenen inesperadament l’un en l’altre, cosa que dóna com a resultat un gènere mai vist fins ara.

De fet, cal dir que el director debutant aconsegueix establir un equilibri admirable entre els dos gèneres predominants, i construeix una curiosa relació de causa-efecte amb un fil conductor que salta d’un gènere a un altre. Ens trobem al davant d’uns fets «incoherents» que afecten directament a l’espai-temps on habiten els protagonistes. Són uns fets que repercuteixen directament en les relacions dels personatges. I, alhora, aquests personatges reaccionen amb unes accions que tindran una repercussió en els fets «incoherents» que s’han esmentat… Vaja, un trencaclosques fotudament complex. I és en la ben orquestrada distribució de les peces d’aquest trencaclosques que Byrkit demostra el seu talent: és sorprenent la facilitat amb què el jove director desenvolupa la filigrana.

El problema és que, així que s’ha plantejat la «gracieta» (cosa que, d’altra banda, no es donarà fins que, pràcticament, ens trobem en el desenllaç de la cinta), el director es queda sense armes. De sobte, resulta que ni l’experiment espai-temporal posseeix prou força per fer-nos oblidar la trama dramàtica, ni aquesta té prou interès per fer-nos oblidar la lliçó de física quàntica iniciada. És inevitable tenir una certa sensació ja no de redundància, sinó més aviat d’embús, de no trobar una resolució convincent per a tot el que s’ha exposat. Tot i això, sempre ens queda l’opció de pensar que potser aquesta no existeix, ja que només el plantejament argumental de Coherence té la força suficient per fer-nos reflexionar llargament.

 

Martí Sala
marti_1988@hotmail.com
Compte Twitter: @1988_sala

Deixa un comentari

Germans Homs 1852
Meslloc