Publicat el 23/06/2018

Des de la prehistòria, moltes civilitzacions han commemorat el solstici d’estiu, el dia més llarg de l’any. Però Sant Joan és potser la més pagana de les festes cristianes, i la seva celebració, plena d’aigua, foc, música i alegria, l’acosta més a un divertit aquelarre que a una festivitat religiosa. I com passa sempre, no s’entén una festa d’aquestes característiques sense els seus rituals gastronòmics específics, i aquí és on entra en escena la coca, una coca plana que es menja a tota la costa mediterrània. El seu nom ve del verb llatí cocere, fet que l’emparenta amb els cakes anglesos i els Kuchen alemanys.

A Catalunya i al País Valencià, la coca de Sant Joan més habitual és la de pa de pessic i fruita confitada, però també se’n fan de recapte, de llardons, pinyons i de moltes altres menes. Antigament, les coques per a aquesta diada eren rodones amb un trau al mig, la qual cosa es podria relacionar amb alguna mena d’antic ritus solar. També era freqüent menjar-la acompanyada de vi dolç o ranci, però ara aquestes begudes han anat deixant pas al cava.

Avui, la coca de Sant Joan continua sent la protagonista preferida d’una revetlla que coincideix amb el dia més llarg i, alhora, la nit més curta de l’any. És la festa del foc, dels petards i les fogueres, del solstici d’estiu que marca el pas de la primavera a l’estiu, de la màgia i la seducció, una festa que és un còctel de costums, creences, tradició…, i de menjars, companyonia i coca de Sant Joan.

 

Redacció La Clau

Deixa un comentari