Publicat el 20/04/2017

Cesc Gelabert (Barcelona, 1953) és un ballarí i coreògraf català de renom internacional i pioner de la dansa contemporània a Espanya. El 1985 va fundar amb Lydia Azzopardi la Gelabert-Azzopardi Companyia de Dansa, tot un referent. Les creacions Requiem (Verdi), el 1987, i Belmonte, el 1988, són considerades fites en la història de la dansa a Espanya. A banda d’una gran projecció internacional, des del 2003 fins al 2012 la companyia Gelabert-Azzopardi va ser resident del Teatre Lliure de Barcelona. A més, el Hebbel Theater de Berlín va estar durant molt de temps el principal coproductor i soci que va permetre a la companyia realitzar molts projectes i presentar el treball de Gelabert a Berlín. El 2003 i el 2004, Cesc Gelabert va crear la coreografia dels solos In a Landscape per a Mikhail Baryshnikov, i The Measurer per a David Hughes.

Va començar a estudiar amb l’Anna Maleras, pionera a portar la dansa contemporània a Catalunya. Què va suposar per a vostè aquest punt d’arrencada en la seva carrera?
A la vida és clau com comences, i a mi l’Anna em va transmetre la passió per la dansa. En aquells temps, a finals dels 60, tot estava per fer al nostre país, no hi havia Internet i, per tant, per conèixer noves tècniques o nous moviments s’havia d’anar a l’estranger. Però hi havia una gran il·lusió.

Encara que un altre àmbit, el futbol sembla indissociable de la seva vida… Creu que aquesta altra passió seva és la que l’ha diferenciat de la resta de coreògrafs? Com l’ha influït en la dansa?
Jo tinc tres eixos que em defineixen, perquè també vaig estudiar arquitectura. Vaig començar la carrera en una època molt interessant, quan la universitat estava canviant, i per a mi va ser una experiència molt enriquidora. En aquells anys jo ja cultivava la meva afició al futbol, que em venia de petit, jugant en competicions amateurs. A banda de ser soci del Barça de tota la vida, tinc un component físic que s’adiu amb aquest esport. La carrera la vaig haver de deixar per dedicar-me a la dansa, però vaig seguir jugant al futbol quan ballava. Pot semblar estrany perquè el tipus de musculatura que es necessita per a aquestes activitats és diferent, ja que la dansa necessita més elasticitat, però és un tret característic meu compaginar dansa i futbol. Son àmbits diferents de la meva existència que van junts. Considero que l’art està lligat a la vida i, per tant, per a mi és important que la dansa estigui lligada al que forma part de la meva vida.

Amb Lydia Azzopardi ha desenvolupat el seu gran projecte creatiu. Quin balanç fa del treball en comú?
La meva carrera va començar l’any 1972, quan vaig realitzar la meva primera coreografia. Més endavant, el 1978, vaig anar a Nova York, on vaig viure un parell d’anys. En tornar vaig conèixer la Lydia, formada a Londres i professora de dansa moderna, i ens vam convertir en parella artística. El 1985, quan van sortir els primers ajuts de la Generalitat, vam crear la companyia. Aquesta va ser una fita fonamental que va marcar la maduresa de la meva carrera. La Lydia és una companya de viatge, és tot un luxe tenir-la amb mi. A més, treballar amb una altra persona és com tenir dos parells d’ulls.

Al Maresme actuen sovint al Teatre Monumental de Mataró. És un espai en el qual se senten còmodes?
He tingut la sort de mantenir una relació professional molt interessant i fructífera amb Mataró i en particular amb la Tere Almar. Hem fet residències aquí que ens han estat molt útils en el procés de creació de les nostres obres. El Teatre Monumental té la virtut d’estar a prop i lluny de Barcelona, la qual cosa ens permet relacionar-nos amb el territori. Per un artista un suport continuat de les institucions i de les persones és molt valuós, no té preu.

Qui destacaria dels referents internacionals amb qui ha treballat?
Al llarg de la meva carrera he tingut la fortuna de treballar amb artistes i institucions de tot el món. He pogut fer produccions a diversos països, conèixer intèrprets i altres persones menys reconegudes com són els organitzadors o els directors de teatre, que fan una tasca molt valuosa. Tot això t’enriqueix enormement, sobretot quan són de la talla de Merce Cunningham, Mikhail Baryshnikov o el coreògraf alemany Gerhard Bohner.

Es percep que a altres països europeus la dansa és una art escènica molt més ben tractada. Quin tipus de suports s’hi donen, que no es donen aquí?
Als països capdavanters com Alemanya, Anglaterra o França tot està més establert. No hi ha solucions fàcils, es necessita un conjunt de coses perquè l’art funcioni, des d’artistes a polítics, passant per centres educatius. Tot forma part de l’entramat que propicia el floriment de l’art, i aquests països el tenen. Com més sòlid és el seu teixit cultural, més fàcil és continuar-ho. Cal tenir en compte que la dansa és un art efímer, no pot conservar-se en un museu o una biblioteca, es fa i desapareix, perquè encara que es pugui gravar no és el mateix. És un art molt viu i molt dinàmic, però molt feble, i no perquè a la gent no l’interessi, sinó perquè no està implantat. En aquests països, en canvi, la dansa disposa de més infraestructures, està més implantada i establerta en tots els àmbits de la cultura.

La dansa és una carrera amb molt de sacrifici. Què aconsellaria a algú que es plantegi començar?
El fet de ballar sempre és útil, aporta infinitat de beneficis, però és cert que com a carrera és molt sacrificada. Per tant, si algú s’hi vol dedicar no s’ha de plantejar fer-ho per diners, sinó des de la passió.

Com s’aconsegueix l’equilibri entre el cos i la ment necessari per sortir a escena?
Amb el temps. Jo crec que ballo millor, tot i l’edat, perquè l’experiència et fa guanyar profunditat i senzillesa. La dansa és present a tot arreu, per això s’ha de saber valorar la importància del moviment. Però no només s’ha de tenir consciència des del cap, sinó també des de les emocions, ja que cos, cor i ment són claus per al moviment. És llavors, quan arribes a aquesta triple unió com a artista, que ets capaç de transmetre-ho. D’això és del que més orgullós estic, i d’haver ensenyat a altres persones a aconseguir aquest equilibri.

Quan es treballa en una coreografia, quin procés creatiu se segueix, per on comença?
Cada coreografia és diferent, i cada coreògraf també. Per això, jo ho comparo amb una recepta de cuina en què cada cuiner troba una fórmula tenint en compte els ingredients de què disposa i l’ocasió. El procés creatiu de les meves coreografies segueix pautes diferents segons la companyia, el país, i ‘obra.

El Dia Internacional de la Dansa és una reivindicació anual d’aquesta art escènica. Hi participa d’alguna manera?
L’Associació de Professionals de la Dansa de Catalunya organitza un seguit d’activitats, i normalment em demanen de participar-hi. Aquest any m’han proposat de llegir un text, en edicions anteriors he fet altres participacions. Si veig que és profitós per a la professió ho faig.

Deixa un comentari