Publicat el 07/09/2016

Sens dubte el que més destaca d’aquest treball és la brillant interpretació de les actrius que donen vida als personatges principals: Melissa McCarthy, Kristen Wiig, Leslie Jones i Kate McKinon, sense oblidar la igualment inspirada interpretació de Chris Hemsworth, que ens obsequia amb una de les inversions de rol més divertides d’aquesta comèdia.

Finalment ha arribat. El remake amb personalitat pròpia. La relectura del clàssic que combina nostàlgia i renovació. El reboot que homenatja el producte original allunyant-se del refregit. La ràfega d’aire fresc que necessitava aquesta fornada d’actualitzacions cinematogràfiques que avui inunden les sales de cinema. Perquè el nou treball de Paul Feig té una identitat pròpia, molt més sòlida que la de títols com Jurassic World, Star Wars: El despertar de la fuerza, Terminator: Génesis o fins i tot (i amb tots els respectes pels estudis Pixar) Buscando a Dori. Perquè Cazafantasmas (2016) no és altra cosa que una comèdia apta per a tots els públics, capaç de distreure per igual el fan de la franquícia i l’espectador no iniciat.

Sens dubte el que més destaca d’aquest treball és la brillant interpretació de les actrius que donen vida als personatges principals: Melissa McCarthy, Kristen Wiig, Leslie Jones i Kate McKinon, sense oblidar la igualment inspirada interpretació de Chris Hemsworth, que ens obsequia amb una de les inversions de rol més divertides d’aquesta comèdia. Totes elles són extravagants però entranyables, caricaturesques però creïbles, esperpèntiques però contingudes. I el més important: la naturalitat amb què s’expressen deixa de banda la seva condició genèrica des del primer moment, exercint com a protagonistes de la pel·lícula amb la mateixa naturalitat que ho farien si fossin personatges masculins.

I aquest és un detall que, si bé s’hauria de donar per fet, rara vegada el trobem en les pel·lícules contemporànies. I no només es tracta d’una qüestió interpretativa: Cazafantasmas és una pel·lícula que esquiva tota mena de tòpics i clixés, que presenta els personatges femenins sense necessitat de justificar-los (és trist adonar-se que en la majoria de pel·lícules d’acció —d’avui i de tots els temps— les dones només hi són per respondre al reclam d’un personatge masculí). Aquesta és, doncs, una pel·lícula que reivindica l’existència del gènere femení sense abordar cap temàtica feminista. I són molt poques les vegades en què presenciem tal reivindicació en un treball que no pretén altra cosa que distreure’ns.

¿Com resistir-se, per tant, als encants d’una pel·lícula que fa riure, entretén, ens fa saltar de tant en tant i al mateix temps exposa un missatge activista de manera gairebé imperceptible? Potser sí que cal recordar que no es tracta de cap obra mestra… però també cal tenir present que sí que estem davant d’una peça divertida i valenta que mereix ser reivindicada pel seu doble compromís: el de reivindicar i el d’entretenir.

 

Martí Sala
marti_1988@hotmail.com
Compte Twitter: @1988_sala
www.cinemaldito.com

Deixa un comentari