Publicat el 22/02/2018

«La diabetis és com tenir colesterol», «Si tens diabetis no pots menjar llaminadures», «La diabetis la pateix gent gran». Existeix molt desconeixement entorn de la diabetis, i més encara si parlem de la diabetis mellitus insulinodependent, més coneguda com a diabetis de tipus 1. Aquesta malaltia autoimmunitària és la que pateix des dels 3 anys la Maria, qui, juntament amb la seva família i entorn, ha fet un màster accelerat sobre el tema.

Amb tan sols tres anys acabats de fer, la Maria bevia moltíssima aigua (fins a un litre en quinze minuts), estava extremament prima tot i menjar el que corresponia a una nena de la seva edat i sempre estava de mal humor. Tot aquest marc coincidia amb l’inici de l’educació infantil, raó per la qual el pediatra va assegurar que tots aquells factors eren de caire psicològic en la Maria per tal de cridar l’atenció.

El 24 de novembre del 2011 va ser un dia clau per a la vida de la petita Maria i la seva família. En tornar de l’escola li costava respirar i ràpidament varen anar a l’hospital infantil de Barcelona, on la nena va entrar en coma. Estava patint una cetoacidosi diabètica; una situació de risc que va durar tota la nit i on la Maria es va debatre entre la vida i la mort. El seu pàncrees havia deixat de generar insulina, potser per raons hereditàries o genètiques, tot i que avui en dia encara no se sap exactament què causa la diabetis T1. El fet que estigués tan prima dificultava trobar una entrada on poder injectar la insulina. Després de molts intents, la ‘doctora Pepa’ va poder introduir-li pel peu i li va salvar la vida. Aquell va ser el seu debut, la seva entrada al món de les agulles, els controls i les balances.

La vida de la Maria i del seu entorn va canviar per sempre. El dia a dia va ser del tot diferent de com havia sigut fins aleshores. No pitjor, sinó diferent. Com expliquen la Sandra i en Jordi, els pares de la Maria, aquest fet tan traumàtic i contundent ja els va donar una idea de com de greu i seriosa és la malaltia. A partir d’aquella nit, i amb l’ajuda de l’Hospital Sant Joan de Déu, va començar el màster exprés en salut i cures de la diabetis T1: com pesar el menjar, com calcular els hidrats de carboni de cada àpat, com fer un control dels nivells d’insulina de la Maria cada tres hores i, el pitjor de tot, com injectar la insulina. Imagina’t rebre tota aquesta informació de la nit al dia, encara en xoc pel que has passat durant la nit, i al cap de poc haver d’injectar insulina a la teva filla.

«Jo cridava, plorava, m’amagava sota la taula, saltava a sobre el llit… Era un caos. Oi que a tu no t’agrada que et punxin? Doncs a mi tampoc», explicava la Maria, 5 anys després del debut, al minidocumental adjunt en aquest número de LA CLAU on assistim al seu dia a dia i som testimonis de com ella, pares i escola conviuen diàriament amb la diabetis T1. Una convivència forçada, però que no fa que la Maria sigui diferent d’una altra companya de la seva classe, missatge que dia a dia la Sandra i en Jordi han transmès a la seva filla.

Pot menjar i fer qualsevol cosa com la resta de companys de classe; ella simplement ha d’assumir les responsabilitats del seu pàncrees: fer-se controls i injectar-se la insulina corresponent. La diabetis exigeix molt a un nen: un elevat grau de responsabilitat, disciplina i maduresa. Però al cap i a la fi ells segueixen sent nens i, per naturalesa, feliços.

 

Carles Tamayo Rico
www.carlestamayo.com
@tamayostuff

Deixa un comentari