Publicat el 06/09/2018

Josep-Maria Domingo, catedràtic de Física i Química jubilat i antic professor de l’Institut Serra de Marina de Premià de Mar i de l’Institut Pere Ribot de Vilassar de Mar, entre altres centres, acaba de publicar el llibre, Una aproximació al sistema educatiu espanyol a partir del segle XIX en el seu context històric. El Segon Ensenyament. El treball revisa l’educació durant el segle XIX, el XX i principis del XXI. A més, prèviament es revisen els antecedents, en forma breu i sintètica, de l’educació en èpoques anteriors (grecoromana, medieval i moderna) fins a arribar al segle XIX. Parlem amb ell sobre el sistema educatiu, els seus problemes i reptes.

A grans trets, quins canvis ha experimentat el sistema educatiu espanyol entre els segles XIX i XXI?
Destacaria l’aparició de la instrucció pública (universal i gratuïta en teoria), a càrrec de l’Estat, a principis del segle XIX, amb l’aprovació de la Constitució de 1812. Cal tenir present que en l’època moderna la poca instrucció (concepte previ a l’educació) que hi havia era duta a terme per institucions majoritàriament religioses i no per l’Estat.

També parlaria dels canvis en l’edat de la separació i l’extensió de l’obligatorietat en complir els alumnes 10 anys, durant el segle XX. En el període de 1950 a 1966 hi havia una triple opció: ensenyament primari preparatori (obligatori fins als 12 anys), batxillerat general elemental o batxillerat laboral elemental. En el període de 1966 a 1970 hi havia una doble opció: accedir a 5è del nou ensenyament primari (obligatori fins als 14 anys) o al batxillerat unificat elemental. A partir de 1970 només hi ha una via, l’EGB (obligatòria fins als 14 anys). I finalment, amb la LOGSE (1990), tots els alumnes resten escolaritzats a l’Educació Secundària Obligatòria (ESO) fins als 16 anys.

Ara mateix, en ple segle XXI, en quina direcció avancen els sistemes educatius?
L’objetiu és plantejar una metodologia de treball que potenciï més els recursos per obtenir informació, que no pas en acumular-la. A més, caldrà un treball continuat que enforteixi el respecte i el compromís, i que permeti expressar les respostes de forma argumentada i amb correcció. Una altra línia serà la d’aprofundir la forma d’avaluar l’aprenentatge, més que limitar-lo a una qualificació.

Seguiran les matemàtiques i les humanitats tenint la mateixa importància que fins ara, o bé perdran pes davant de noves àrees curriculars?
Sí que la tindran, i encara que els temps canvien, tant les matemàtiques com les llengües, la filosofia…, ofereixen continguts i activitats per estimular la capacitat de raonar, així com la capacitat d’expressar-se oralment i per escrit, i de comprendre textos tant orals com escrits en diferents llengües; el pensament crític. Això sense oblidar la contribució que fan les altres matèries en el creixement humà de les persones. Un bon assoliment d’aquestes competències dona una autonomia intel·lectual, cultural i personal, a més de consolidar uns valors ètics fonamentals; és a dir, una bona formació per accedir als estudis superiors o bé als cicles formatius.

I quines noves àrees cal aplicar en l’educació, més en consonància amb els temps que vivim? Com s’integra l’ús cada vegada més progressiu de les noves tecnologies en el món de l’ensenyament?
No es tracta d’afegir noves àrees al currículum a canvi d’eliminar àrees de forma precipitada, sinó d’integrar-les dins de les àrees contrastades per la seva vàlua. Si s’optés per anar afegint contínuament noves àrees emergents, s’arribaria a una situació sense límit que cal evitar. És important detectar quines necessitats tenen els nens i els adolescents i cercar la metodologia més òptima per donar-hi resposta. Un cop més, el treball en equip és el camí per salvar els nous reptes. L’escola no ha de donar l’esquena a les noves tecnologies, sinó que les ha d’integrar, dins de les àrees curriculars que aporten raonaments, coneixements, valors i criteris sòlids.

A quins perills s’enfronten els alumnes del segle XXI?
La manca de motivació dels adolescents és una realitat a les escoles, i això es deu al fet que l’oferta que reben de l’escola no satisfà els interessos i necessitats d’una part de l’alumnat. Per això l’escola haurà de canviar en el sentit que no tots els alumnes tenen les mateixes expectatives d’aprenentatge, interessos i capacitats. Caldrà fer contínuament grups de treball flexibles en entorns diferents, amb un nombre d’alumnes variable segons l’activitat i el grau de motivació, i no sempre amb un sol professor. Per tant, per fer front a aquestes noves situacions caldrà una escola oberta que doni sortides a un alumnat cada vegada més heterogeni, encara que no es podrà fer si no es disposa dels recursos suficients i una autonomia de centre eficaç.

Cal un altre sistema de formació dels docents?
Sempre es pot innovar per millorar la formació del professorat. A partir d’una bona formació inicial cal completar-la amb una formació permanent i actualitzada contínuament. La realitat de la formació inicial del professorat de Secundària és la de tenir unes titulacions molts diverses, i a vegades no sempre es coincideix en enfocament pedagògic, en la forma d’avaluar, cosa que no sol passar amb els mestres de Primària.
Actualment, a les facultats d’Educació i centres equivalents s’imparteixen els graus d’Educació Infantil i Educació Primària, però no el d’Educació Secundària. Potser caldria establir el grau d’Educació Secundària per a la formació inicial del professorat de Secundària. Aquest nou grau permetria compartir continguts i metodologies comuns, a més de possibilitar l’intercanvi i l’elaboració de projectes en un espai comú.

I l’equilibri entre escola pública i escola concertada, com queda?
L’any 1985, amb l’aprovació de la Llei Orgànica del Dret a l’Educació (LODE), apareixen els centres docents concertats (centres privats que reben recursos públics a canvi d’uns compromisos amb l’Administració educativa). La raó de concertar escoles privades rau en la necessitat d’equilibrar l‘existència de nombrosos centres privats i el dèficit de centres públics que hi ha per cobrir tota l’educació pública sense disposar del pressupost necessari per atendre totes les necessitats educatives.
En l’actualitat la distribució d’escoles a l’Estat espanyol es troba en la proporció següent: un 68 % són escoles públiques (valor baix respecte a la mitjana europea) i el 32 % són escoles concertades (valor alt respecte a la mitjana europea). Si cal desplaçar l’equilibri entre escola pública i escola concertada, haurà de sortir de les demandes fetes, necessitats reals i amb les corresponents anàlisis.

 

Redacció La Clau

Deixa un comentari