Publicat el 16/06/2018

Els moixernons, les múrgoles i les llenegues de primavera enceten el calendari micològic. Els bolets de primavera surten sobretot en prats, i els prats són més propensos a assecar-se pel sol i el vent; per això són necessàries pluges per mantenir la humitat del terra i propiciar que sigui una bona temporada de bolets de primavera: és al maig quan es fa més bona collita.

Moixernó. El que defineix els moixernons és principalment la seva olor forta i potent de farina, que es pot arribar a sentir a distància. Els moixernons són bolets de barret, làmines i cama blanques o blanquinoses, massissos, carnosos i de carn compacta, no granulosa, de làmines que baixen més o menys per la cama, i sempre d’olor agradable. Aquesta espècie es troba principalment als prats de mitja-alta muntanya o a rases habitades per zones herboses que acostumen a ser de pastura. També els agrada proliferar enmig de plantes espinoses, com ara els arços i les gavarreres.

El moixernó a la cuina: el moixernó és especialment adient per fer amb truita, però també queda molt bo saltat amb all i julivert com acompanyament de carn, amb guisats, o fins i tot tallat cru amb amanides, que és on es fa notar més la seva aroma de farina.

Múrgoles o rabassoles. Una obra d’art dels boscos, com si fos una mena de rusc, cosa que explica el seu nom en castellà: ‘colmenilla’. Té forma de rusc, és buida per dins, amb diferents tonalitats de color marró, amb el peu més claret i d’olor agradable. Es troba als camins, a la vora dels rius, sota freixes i oms, a les pistes forestals, boscos tallats, remoguts o cremats, normalment dos anys després, llocs amb molta matèria orgànica.

La múrgula a la cuina: Cal tenir en compte que consumit cru pot resultar tòxic, s’ha de cuinar.

Es pot conservar sec i s’utilitza per aromatitzar arrossos, amanides i pasta; també formen part de plats tradicionals com el pollastre, l’ànec o l’oca rostits. Com que les múrgoles són buides per dins, les més grosses es poden farcir; amb foie-gras a l’interior constitueixen un plat deliciós, però normalment es farceixen de carn i es cuinen amb una salseta ben suculenta. Les més petites es fan senceres, i són especialment recomanables amb truita.

Llenegues de primavera o bolet d’esquirol. Un bolet carnós, rabassut i compacte, que se’ns presenta mostrant-nos un barret de tonalitats molt variables, oscil·lant entre el color blanc dels exemplars que neixen soterrats, el gris pissarrós esquitxat de reflexes metal·litzats que és el més comú, i finalment el negre cendrós dels exemplars més grossos i madurs. La cama és de color blanc, lleugerament tacada de gris en alguns casos. Les làmines, gruixudes, es disposen separades entre elles, són de color blanc al principi i més aviat grisoses a mesura que el bolet va creixent i madurant. La carn, també blanca o lleugerament grisosa al tall, desprèn una olor suau molt agradable i és delicada i trencadissa.

 

Redacció La Clau
Fotos:http:// http://blogs.descobrir.cat

Deixa un comentari