Publicat el 17/10/2012

INTERPRETACIÓ
Maribel Verdú, Ángela Molina, Macarena García, Josep Maria Pou, Imma Cuesta
DIRECCIÓ Pablo Berger
DURADA 104 min

Blancaneu un altre cop? És una pregunta legítima atès que en aquest mateix any s’han estrenat dues produccions que adapten el famós conte dels germans Grimm: Blancanieves y la leyenda del cazador (Rupert Sanders, 2012) i Blancanieves (Mirror, mirror) (Tarsem Singh, 2012). Una mena d’aventura èpica un xic burda una, un intent de comèdia que no passa d’estilitzat entreteniment babau l’altra. Però Pablo Berger no és un cineasta comú i la seva Blancaneu no és una mera adaptació.

La pel·lícula que ens proposa Berger és una excentricitat que cridaria molt més l’atenció si no existís The Artist (Michel Hazanavicius, 2011), i és que ens trobem amb un film mut, en blanc i negre i ambientat als anys vint. Podria semblar un intent d’aprofitar l’èxit de l’obra de Hazanavicius, però la realitat és que el projecte de Berger va començar a gestar-se fa quasi deu anys. Una mostra més de com la indústria cinematogràfica espanyola segueix sent d’una miopia desesperant.

Haig de dir que encara que sembli una proposta similar, Blancanieves no té res a veure amb The Artist. Mentre que la pel·lícula francesa apostava per una història centrada en el món del cinema que servia d’excusa per justificar la falta de diàlegs parlats (que no de banda sonora), la proposta de Berger va molt més enllà. Partint d’un argument de fulletó, l’obra de Berger és una sagaç anàlisi de la cultura tradicional espanyola i una reflexió sobre la mateixa matèria del cinema.

Que ningú no s’espanti, no estic parlant d’un film dens i laberíntic on només els cinèfils més compromesos trobaran plaer, en absolut. Una de les característiques més sorprenents d’aquest film és que és una obra dirigida per al gran públic, sense renunciar per això a proposar diferents capes de lectura. Ens trobem davant d’una obra increïblement ambiciosa, en especial pel que fa al cinema espanyol, una mena d’impossibilitat feta realitat.

L’autoconsciència de la pel·lícula ens permet deixar de banda qualsevol intent de comparació amb altres adaptacions del conte, de fet ni tan sols es pot dir que es tracti d’una adaptació. Blancanieves ens transporta a l’Andalusia dels anys 20 per endinsar-nos en una història on la fama i la xafarderia defineixen el destí dels personatges. La pel·lícula té aires de melodrama gòtic, d’aventura onírica, d’esperpent, d’expressionisme, d’avantguarda, sense ser en cap moment un desgavell sense sentit.
Una obra imprescindible per a qualsevol que no vagi al cinema a veure només coses que salten pels aires.

 

Diego Castañeda
diegocritico@gmail.com

Deixa un comentari