Publicat el 13/07/2017

INTERPRETACIÓ
Amy Acker, Alexis Denisof, Nathan Fillion, Clark Gregg, Reed Diamond, Fran Kranz
DIRECCIÓ Edgar Wright
DURADA 115 min
GÈNERE Acció / Comèdia

Edgar Wright és un director que justifica el seu manierisme amb l’autoparòdia. En aquest aspecte, el seu treball comparteix pecat original amb el de directors com Guy Ritchie, Matthew Vaughn, Ruben Fleischer o, en un pla força llunyà (i salvant moltes distàncies), Quentin Tarantino. L’humor com a disculpa de l’exhibicionisme i la ridiculització del propi treball per justificar l’ús de clixés i resolucions dramàtiques previsibles. Són treballs que tenen com a únic objectiu l’entreteniment i que compaginen la pura exaltació de l’estètica amb el desenvolupament d’un tipus de personatges que, d’alguna manera, trenca convencions al mateix temps que repeteix la història de sempre.

En major o menor mesura, són autors que treballen amb material que gairebé sempre és garantia d’un mínim de diversió. El problema arriba quan aquest manierisme adquireix massa protagonisme i personatges i guió esdevenen un simple dispositiu anecdòtic, de manera que la pel·lícula es converteix en un cos atractiu però sense ànima. Era el cas, per citar un exemple, de Sherlock Holmes: Juego de sombras: una exhibició de pirotècnia estètica sense cap mena de contingut. En el cas d’Edgar Wright, és un director que sempre camina per la corda fluixa, donant als seus guions la dosi justa de profunditat perquè els engranatges de la joguina aguantin el temps exacte de l’exhibició.

A causa d’un accident que va patir en la seva infantesa, l’oïda de Baby (protagonista de Baby Driver) conviu amb un brunzit permanent que ell esmorteix mitjançant la música que sent (les 24 hores del dia) pels auriculars. A partir d’aquesta premissa, el director de Zombies Party construeix una pel·lícula d’atracaments farcida de temes musicals que marquen el ritme de gairebé totes les seqüències. És fàcil imaginar com una pel·lícula d’aquestes característiques corre el risc de fer-se pesada quan, una hora després dels crèdits inicials, encara no ens han obsequiat ni amb un sol minut de metratge sense música. Res més lluny. La pel·lícula ja es fa pesada deu minuts després de començar.

De totes maneres, cal recordar que Edgar Wright aspira (en cos i ànima) a distreure l’espectador, objectiu al qual s’aboca amb totes les seves forces en cada un dels fotogrames. No és difícil preveure, doncs, que el més probable és que, tard o d’hora i per un cantó o per l’altre, se n’acabarà sortint. I efectivament, superats aquests deu minuts no es fa del tot difícil gaudir (moderadament) de la pel·lícula. Són dues hores que vivim en companyia d’una sèrie de personatges que, sense fer-se estimar gaire, condueixen el vagó d’una muntanya russa que es gaudeix amb la mateixa lleugeresa amb què s’oblida quan se’n baixa.

 

Martí Sala
marti_1988@hotmail.com
Compte Twitter: @1988_sala
www.cinemaldito.com

Deixa un comentari

Germans Homs 1852
Meslloc